Per alguna cosa ens vam trobar, per alguna cosa vam lluitar,

per alguna cosa entre tantes, tenim casa oberta i lloc on tornar.

Per alguna cosa ens busquem quan la foscor, alguna cosa hem de tindre.

Certament alguna cosa justa, viva i comuna.

Per alguna cosa — o potser per tot, encara batega casa.

Encara hi ha gent que obri les finestres de bat a bat i deixa que entre la llum;

quan encara dura la vida dura, forcem els panys perquè la claror trenque l’ombra,

i que les cases deixen de ser quatre parets: i siguen repòs digne i dret a viure en pau.

Estem allà on cou el perol — hi som per respirar, per acollir i per resistir.

Amb la pereta que mai s’apaga, amb els noms de qui precedeix l’olor a vida,

amb els “bon dia” que són trinxera i la tendresa feta disciplina.

Ens volen fer creure que estimar un lloc és pagar-lo, que quedar-se té preu,

que la vida és d’hipoteca i de contracte temporal.

Però nosaltres hem après a fer casa amb allò que no es ven:

la mirada que acompanya, la mà que obri i el temps de recolzar.

Hem après a fer lluita amb el que no es pot desnonar.

Per alguna cosa naix el Sindicat d’Habitatge a Benimaclet; clau compartida i porta oberta.

Citem-nos per convertir la por en organització i els dubtes en força.

L’ànsia capitalista per la tenacitat treballadora.

Aturar llançaments i assenyalar rendistes, posar traves a allò injust i fer front contra qui s’ho guanya amb força, amb els blocs en lluita i a alçar lluites per la vida,

de resistir a qui ens persegueix, de saber-nos amb els ulls i de tindre’ns invencibles.

En cada paret que cau, una història que crida: una iaia que cuina, una criatura que juga, una planta que resisteix l’agost i el capital.

No som només qui demana sostre: som qui el sosté, qui el torna habitable, qui el defensa com qui defensa un futur que ja batega. Encara ací respira lluita.

És veu col·lectiva, corral de memòries, futur de mà comuna. Complicitat en columna, nervis previs, il·lusió de convocar, força col·lectiva com a benzina.

Cordó, crit, plor i abraçada — i de vegades, victòria.

Perquè per alguna cosa encara batega casa,

perquè la voluntat comuna il·lumina l’espai,

perquè fugir de la intempèrie és retrobar-nos en col·lectiu,

perquè els espais lliures fan possible la praxi tenaç,

i perquè no hi ha altra via que esta: organitzar l’impossible fins que siga costum la dignitat.

Mentre hi haja una clau compartida i una veu que diga d’ací no marxem, sindicat com a cor obert del barri,

promesa feta amb memòria del trencament, amb la suor aguantant, que ninguna no tornarà a estar sola davant la porta.

Per alguna cosa, o potser per tot, Benimaclet, ací encara batega casa.

Som d’allà on cou el perol!

Perquè l’única via és organitzar l’impossible!

Lluita com a ús i costum! Força Sindicat.

Safi.