I ací està

I ací està. Ahir preguntaren per ell. Malgrat ser jove, és el lonko maputxe de la comunitat, és el chaman mexicà, el savi de l’aldea, és el druida íber. El misticisme porta el seu nom. I l’esforç, i el treball.

Remena la terra igual com viu. Salva els mots i retorna el nom de cada cosa. I orgullós dic que és amic meu, també anuncie la seua arribada. Les nostres ànimes li deuen la pau, la prudència, la insistència.

Pura lluita; netejar, obrir, contar. Pura mirada; avançar, seguir, guanyar. Defensa l’espai amb estima i cura. Ens cuida i ens calfa. Camina la terra amb ell, l’il·lumina la lluna.

Les aus es posen coquetes, saben que ell les mira. La marieta li cura les bledes. L’aigua posa vida allà on abans hi havia destrucció. La terra pregunta per ell.

a.s.

Al galop i de cap

Combatents per la vida, causes per heretar a cada pas; cap nit més soles, cap al trenc d’alba al galop. Ens ajuntem i des d’aquestes quatre parets i tres finestres anunciem que a la foscor no tornarem, que al carrer de cap i que res com el suport mutu. I vindran les gents, i vindrem puntuals.

No hi ha cap pas encoratjat aixafat i junt a les paraules del poeta arriben els colps del camperol que no són res sense les forces de la treballadora. Mentre perjuren els del sabre del poder, els amics de les peülles del capital i els sacerdots de la cobdícia en nom de la mort i la destrucció jurem nosaltres ara, sota el pes de la Història i damunt les tombes en terra que cap oblit serà realitat, perquè no hi haurà minut de silenci.

Van dècades de silenci i apaivagament a colp de molla, a colp de por i a colp de súplica. Tenim els nostres germans a les mines, les nostres germanes menyspreades, altres despullats dels seus boscos, altres tirotejats per noticiaris, cap força sobra; que estan tancades, segrestades, trepitjades, controlades, les nostres vides.

a.s.

IMG_1171

 

Un quefer per fer ser

Tú no intenta. Tú haz.

Maestro Yoda

La voluntat comuna il·lumina l’espai. Que cantem en col·lectiu i alberguem les esperances que ja van sent realitat! Fugim de la intempèrie per retrobar-nos en col·lectiu. Són els espais lliures els que fomenten la insistència de la praxi. Ens trobem assegudes en cercle, ens veiem totes les cares i comencen els punts del dia. Intervens sabent que vas a ser escoltada, vos mireu amb certa complicitat. Complicitat com a única via per construir cada espai. Els nervis previs, la il·lusió de convocar i la força col·lectiva com a benzina. Hui tocarà parlar de la desmobilització al carrer i la bombolla electoral. Ahir fou un mític concert d’eixa ja consolidada banda. La setmana passada s’albergaren sis assemblees, aquesta hi haurà una més, la reunió d’un Grup de Consum. Obris la porta i el “bon dia” vos fa creuar-vos, saps que hui el capvespre il·luminarà de nou l’assemblea, arriba la nit i amb ella, la música.

Serà demà dia de fer feines, de tacar-se les mans, esperem una comanda de cervesa casolana i pel matí arribaran les mares i les filles obrint espais de deconstrucció i d’educació horitzontal. Arrelament al territori i emancipacions comunes com a eixida d’un present que no agonitza perquè és ja el futur compartit que avança cada segon. La responsabilitat és transversal, el comportament ha de ser sublim. Portem l’empenta de cada barri gentrificat, de cada edifici alliberat, de cada marxa subversiva, de cada Centre Social desaparegut, de cada projecte literari, de cada focus de resistència; beneïda resistència que acompanya la sana cultura que es va forjant. Cap autoritat per obeir, i tot un quefer per fer ser.

Alimentes l’esperança sobirana, l’alliberament passa per cadascuna de nosaltres, anem enaltint una nova forma de ser. Que haurem de retornar al camí de sempre, al camí antic i menyspreat per la cultura de la por i la de la immediatesa. Que haurem d’abaixar el llom i aprendre a ficar pedres, que haurem d’aturar-nos davant la destrucció, que haurem de reobrir el camí per trobar-nos amb les runes des d’on construir un tot que serà res sense totes. Tenim al nostre pas, el record i la memòria, el record infinit del coratge heretat i la memòria del que serà sembrat; tenim en paral·lel el colze proper, obtenim de cada mirada el suport compartit. Adreçats a una terra que no oblida, redreçats per un territori saquejat, endreçats per una xemeneia que allibera la calor precisa per a cada ‘instant’ de cada ‘nosaltres’.

Van aquestes paraules per cada espai autogestionat arreu del nostre territori, espais lliures de racisme i de sexisme, d’autoritarisme i de jerarquies, de feixisme i de pors. Que vaja pels espais plens de cultura defensada, plens de comunitat recordada i plens de camins compartits; espais que van omplint cada realitat transformada i cada projecte rupturista.

a.s,  abril 2015

IMG_1068

LURRAK DOAN

*Text escrit per a la publicació basca Ikuspegia -Ikasle aldizkari kritikoa- (Revista estudiantil crítica)

Número de febrer: http://issuu.com/ikuspegia/docs/ikuspegia_1._alea_publikatzeko_55ee6bf9492684

 

‘Qui perd els orígens, perd l’identitat’ (Papasseit)

Conquistada a sangre y fuego a inicios del siglo XVIII (1707), ninguneada desde entonces, silenciada, saqueada y acribillada desde el fin de la II República española (1939), menospreciada y sumisa desde la Transición española (1978). Autogobierno anulado, lengua postergada y cultura propia chafada. Quisieron que olvidáramos las comarcas, la historia, que olvidáramos a nuestras abuelas, nuestros bailes, nuestros cantos, nuestras palabras, quisieron hasta que perdiéramos el nombre, que no recordáramos donde trabajaban nuestros antepasados, querían que perdiéramos todo origen, que nuestra identidad fuera la de la Meseta, la de ellos; que las plazas tuvieran otro nombre, que los picos y los ríos fueran otros, que nuestro trabajo fuera para ellos, que nuestras manos fueran sus marionetas. Como hijas, venimos del silencio para poderlo todo, lucha constante que anuncia la revolución que será.

‘Ja no ens alimenten molles,  ja volem el pa sencer’ (Ovidi Montllor)

Hasta las izquierdas rupturistas se olvidan de él, es por eso, que este breve artículo quiere confirmar que estamos en movimiento; que no es en vano nada de lo que se hace, se crea y se construye.

Asediada costa a golpe de ladrillo, hipotecado futuro a golpe de capitalismo, ninguneado patrimonio a golpe de cartera. Gobernantes déspotas y mediocres, los cuales han legitimado la ignorancia desde el Blaverismo, voluntad oscura de lejanía con Catalunya e Illes Balears, imposición de la amnesia colectiva para olvidar fosas comunes y saqueos culturales. Han estigmatizado el País Valencià con su corrupción y sus ansias de desposesión, han hecho de los pueblos sus cortijos, han hecho a su paso la parte más oscura de la historia de nuestra tierra.

Al paso de hormiga hemos estado y sido; nuestros gobernantes no son la tierra que amamos y defendemos, son botiflers e indignos, los mismos que luchaban al lado de la Corona española en la Batalla d’Almansa, los mismos que piden perdón por hablar en valenciano, los mismos que rechazan la cultura para dividir, los mismos que han vendido la huerta valenciana y los campos fértiles, los mismos que despolitizan para perpetuarse, los mismos que anulan las luchas sociales que a pie de calle y de raíz pretenden transformar las comarcas.

‘Perquè arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’ (Vicent Andrés Estellés)

Son los más de cien grupos activos de música, son los Aplecs* donde se recuperan tradiciones y historias, son las Editoriales que de manera autónoma y en colectivo impulsan nuestra cultura más reciente, son los colectivos audiovisuales que perpetúan cada acto y cada creación, son las Trobades* a favor de la escuela pública i en catalán, son las luchas heredadas por el territorio, son los movimientos sociales en defensa de nuestros espacios y derechos.  Somos la tesis en nuestra lengua, el proyecto literario de jóvenes que ya alberga la cultura más reciente. Es volver a la senda para trabajar la tierra, es la complicidad de base en la plaza y en la calle, es la creación de espacios colectivos y de redes que unen de manera directa comarcas, pueblos y gentes. Somos las migradas que enriquecen nuestra historia como sus antepasados ya hicieron, somos cuando llenamos espacios, cuando abarrotamos los sueños que van siendo, somos la vitalidad de raíz, somos la recuperación y la creación continua. Es oponerse al fascismo y la desmemoria, es recuperar tradiciones y volver a las maneras de antes; somos los miles de proyectos que con escaso o sin apoyo institucional han gestado victorias diarias en estas últimas décadas, somos la dignidad más intacta de saber que nos tenemos todas y que vamos camino de todo.

València, Països Catalans -febrer 2015-

a.s.

Un cant per a Ovidi

Company nostre que estàs en la terra, en els Casals, en els Ateneus i en la gent,

ací en el nostre allargat territori que han volgut silenciar,

tot porta el teu nom, company, en la nostra terra:

el teu nom alegra la cançó,

la teua veu eixampla a l’Estellés,

el teu record encisa cada futur,

La samarreta, Perquè vull i Als companys com a himnes,

eres part de l’herència i del present,

tot el que tenim ve perquè tu hi has estat,

ens deixares tot allò que ara ens estimem,

la teua herència és el pas nostre de cada dia, company.

Les teues llargues vacances,

s’ha escampat que te’n anares de vacances

i enguany que ja fa 20 anys, fins i tot Feliu ha demanat una Festa per tu,

per nosaltres, per la pàtria de cançons i pel bressol de lluites que has enlluernat;

de prompte il·lumines el dia,

representes el trenc d’alba de la terra que compartim,

la teua mirada, les teues lletres colpejant la gesta.

De quin color serà la bandera que junts alçarem?

Roja serà la bandera que t’envolte.

Com seran les llàgrimes que et recorden?

Roges seran les llàgrimes que en els teus ulls naixen.

I com serà la llavor de les teues llargues vacances?

És roja la llavor de la teua presència.

Per això és hui que posem juntes les nostres mans per tu.

Juntes i en paral·lel junt les que tenim poc,

i unes altres més, fins tocar-te i cantar-te.

I una altra mà que tu aleshores no vas conèixer.

Ve també, Estellés i Toti Soler, hi seran els Al Tall;

Obrint Pas començarà i Paco Muñoz cantarà a Ruano,

El Diluvi et mantindrà intacte la nit sencera,

uns altres entre tants els seguiran,

vindran de Vinaròs, de Barcelona, de Palma,

d’Alacant i de València, de Xàtiva i de Lleida;

de la presó, de l’hort, de la universitat en venda,

de la terra que es defensa, dels barris feministes i de les okupes,

arribarà aquesta mà que és la teua també.

Capità, combatent, company,

la nostra boca crida que volem el pa sencer,

i el pas sincer.

On una xicoteta companya trenca el silenci,

on una figuera creix al voltant dels versos,

on una nova bandera apropa la llibertat.

Ovidi, company, segueixes en cada puny alçat.

Una altra volta entre crit i nit la teua veu ens reclama.

Una altra volta la teua samarreta ens fa bategar.

Els maleïts volien que t’oblidarem,

fosc és el seu niu com alegre és la nostra terra.

Però cap a l’esperança ens condueix la teua absència,

el cant i la llum de la teua força de treballador

mitjançant la llarga nit dels Països Catalans que amb la teua mirada miren.

Les teues lletres ens obliguen a anar més lluny,

vigiles cada batalla i celebres cada victòria,

més enllà dels pobles saquejats i les costes incendiades,

la teua veu renaix amb Xàtiva,

el teu exèrcit és ací; quatribarrada en mà

per enaltir la cultura de la terra i el treball pel sentiment,

la insistència precedeix la victòria,

el teu record és el preludi abans de ser-ho tot.

Company, una terra lliure va nàixer dels teus braços.

La nostra sang jove vinguda de la teua sang,

brollarà la terra, el treball i la cultura per al País que anem fent.

Jo vaig conèixer a Ovidi un matí llarg,

a Benimaclet, en la porta del Centre Social Terra,

company, li vaig dir, eres o no eres o qui eres?

I llegint el cartell de la manifestació del dia següent, va dir:

“Desperte cada volta que es defensa a la classe obrera”

a.s.

fumant

Ovidi Montllor, a 73 anys del seu naixement.

*Un canto para Bolívar, Pablo Neruda

Mai més, enlloc, contra ningú

Anti-fascist rally in Athens

“Em despullo d’impossibles,
i m’allunyo de la pena i del verí.
Cauré com una pedra
allà on el poder ens lliga,
que ens vol muts abans que vius.
I és necessària la resposta contra l’immobilisme,
la protesta ja és cançó.
Canto pel braç treballador,
que es vesteix de dignitat quan fa vaga i perd el sou
per conquerir el nostre futur,
per les mares i les àvies,
contra el silenci del meu temps,
per la democràcia plena
i la lluita permanent.
Mai més, enlloc, contra ningú.”

Cesk Freixas -Em pregunten per què canto-

 

Dona de l’altiplà

Dignitat en estat pur.

Filla de l’altura i del desert,

mare de la nit i del fred,

camina pacient que el treball espera,

és la dona andina, la justa i digna.

Nascuda en l’altiplà i forjada en l’esforç,

dona indígena i resistent,

treballadora que enalteix la comunitat;

bressol d’alegria i sol proper,

la dona indígena.

Comunitat atacamenya, Chile.

Comunitat atacamenya, Chile.

a.s.

Les dones del Kurdistan

Les dones del Kurdistan són d’aquest món;
combaten contra la barbàrie. De saber que no seran res si a temps no hi són defensant les seues fronteres. I és memòria dels que han construït el poble més digne sobre el món, revolucionari i transformador; allà lluny de l’horitzó, allà dalt en la serralada, allà enmig de la vall.

image

L’estat islàmic les vol fora, avança amb connivència deixant olor negra i color de mort al seu pas. Poble del Kurdistan conscient i encoratjat, defensar la pròpia agricultura, resistir pels més joves, pels nascuts i pels morts, per les mares resistents i els forjadors del poble, per la pròpia ramaderia i pel propi territori, per no trair la Història resistent, i persistent.

Silenci mediàtic per començar i qüestionable orígen d’aquesta bandera autoritària, fundamentalista i curta de mires; el nóm d’Al·là és profanat a cada mort sota el jou negre.

Ahi les tenim, per al món sencer; lluitadores de carn, valentes diàries i lluitadores per la vida: ‘a les armes!’, que ja és hora, que es veuen al fons i la nostra casa és indestriable d’aquest territori, que juntes hem erigit tot allò que som i que serem.

image

Per a tapar les vergonyes d’Occident no s’han aixecat, s’han aixecat per assumir la veu del poble, per cantar i no morir, per treballar i no fer-lo per a elits econòmiques. I acompanyaran fotografies, i cartes, banderes de color groc i somriures, plors i desgràcies, tàctica i organització, mort i massacres, record del que serà i voluntat ferma de no oblidar el que és per no batre el que fou.

Són on són, en la primera línia de combat, que diuen que darrere seu han cremat ciutats i saquejat somnis, que es crida ‘Kobani’ perquè encara viu. Diuen que les últimes notícies arribàven anunciant que els bàrbars han retrocedit, que estan preocupats i que ho veuen del color de les seues ànimes: negre.

I eixa mà tendra ara ha d’empunyar un fusil, ara eixe somriure gegant ha de concentrar-se apuntant, ara eixa dona d’aigua sap que pot caure i no tornar; i no és sorpresa veure-les lluitar, i guanyar. I somriure. I donar-se les mans. I escriure a les àvies.

image

Que ara és sempre, que sempre és encara hui.

Estat islàmic, mutació de l’odi; peste negra recorrent el món àrab;
jou a combatre, feixisme per denominació
i seguim, que tenim poble digne, antifeixista, sencer i sincer: el kurd.

image

Contra l’islamofòbia.

a.s

___

Des del 15 de setembre, dones i homes kurds, civils, membres de les Unitats de Defensa Populars (YPG) protegeixen la ciutat de Kobane de l’atac de les forces d’Estat Islàmic. No només defensen la ciutat, sinó també la seva llibertat i la de tots nosaltres: la llibertat de decidir i escollir la manera com volem viure.

Aquesta resistència que mostra les vergonyes dels poderosos del món té noms, rostres i històries personals. Per això, La Directa es permet vulnerar –amb el consentiment de les implicades– part de la intimitat d’una d’aquestes persones i publicar la carta d’una jove combatent a la seva mare solidària, perquè els seus desitjos de viure no es vegin frustrats i perquè la mare de Narin no hagi de buscar ‘la casa de la porta verda crivellada’.

(Introducció a càrrec d’Orsola Casagrande)

‘Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu dinovè aniversari.

El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares, vaig pensar en tu i això em va fer plorar. L’Azad té una veu bonica i ell també plorava mentre cantava. Troba a faltar la seva mare, a qui no veu des de fa un any.

Ahir vam atendre un amic ferit per dos trets. No s’havia adonat de la segona ferida, només m’assenyalava la primera, al pit; sagnava pel costat, el vam embenar i li vaig donar la meva sang.

Estem al costat est de Kobane, mare, només hi ha uns quilòmetres entre ells i nosaltres; podem veure les seves banderes negres; escoltem les seves comunicacions; a vegades, no entenem què diuen perquè parlen altres idiomes, però sentim que tenen por.

Som un grup de nou milicians, el més jove, Resho, és d’Afrin. Ha combatut a Tal Abyad i, després, es va incorporar al grup. L’Alan és de Qamishli, del seu millor barri; ha combatut a Sere Kaniye abans d’unir-se al grup; té unes quantes cicatrius al cos, diu que són d’Avin. El més vell es diu Dersim, és de les muntanyes de Qandil, la seva dona va ser màrtir a Diyarbakir i el va deixar amb dos nens.

Estem a una casa de la perifèria de Kobane. No sabem gairebé res dels seus antics habitants, hi ha fotos a les parets d’un senyor gran i una altra d’un jove amb un llaç negre al marc, em sembla que és un màrtir… Hi ha fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, d’Apo i un antic mapa otomà del Kurdistan.

Fa temps que se’ns va acabar el cafè i ens hem adonat que la vida continua essent bonica inclús sense cafè. Per ser-te sincera, mai no he pres un cafè com el teu, mare.

Estem defensant una ciutat pacífica, mai no hem atacat ningú, tot el contrari, hem acollit molts dels nostres germans sirians, ferits i desplaçats. Estem defensant una ciutat musulmana que té desenes de mesquites. La defensem de forces bàrbares.

Mare, vindré a veure’t quan aquesta guerra tan lletja que ens han imposat s’hagi acabat. Vindré amb el meu amic Dersim, que ha de retornar a Diyarbakir per reunir-se amb els seus fills. Tots trobem a faltar les nostres cases i volem tornar, però aquesta guerra no coneix el significat de l’enyorança. Potser no tornaré, mare; i si és així, estigues segura que, durant tot aquest temps, he somniat que t’abraçava, però no he tingut sort.

Si no torno, sé que un dia visitaràs Kobane i buscaràs la casa que ha estat testimoni dels meus darrers dies… És a la zona est de la ciutat, està mig destruïda, té una porta verda crivellada a trets i veuràs tres finestres. A la que dóna a l’est, hi trobaràs el meu nom escrit amb tinta roja. Darrere aquesta finestra, mare, he estat esperant, comptant els meus darrers moments mirant la llum del sol que penetra pels forats fets per les bales.

Va ser darrere aquesta finestra que l’Azad va cantar la seva bella cançó sobre les mares, la seva veu sonava bonica quan deia “et trobo a faltar, mare”.

Et trobo a faltar, mare.

La teva filla Narin.’

*Fragment de notícia de @la_directa: https://directa.cat/podem-veure-seves-banderes-negres

+ lectura: http://vrdelafuente.wordpress.com/2014/10/15/declaracion-de-la-marcha-mundial-de-las-mujeres-en-solidaridad-con-las-mujeres-kurdas-en-lucha/

image

Punyent història

Punyent història la que contes subtilment,

diuen que els ocells ja no canten i que romanen a l’espera;

i que els núvols son pinzellades de color blanc arreu del cel.

També que mentre ella mostra un mapa als ulls llança un esbufec d’esperança,

que emplena el somriure veure-la tan lluny i que alhora espanta pensar-la de prop,

i qui sap si els estels que enlluernen ulls de dia de nit hi seran.

A l’aguait de la força del vent, empenys i impulses el passar del dia,

un bell futur, una augusta contrada cantava l’Ovidi i segueixes per recordar;

nítidament comences a recobrar el seràs el solc i seràs la collita d’Estellés,

i a res estàs de ser-ho tot, que tot és ara i res deia Vinyoli,

i que tot ens és gens si tu no ho eres tot.

IMG_1442

a.s