Cuando un hijo de Arcos marcha

Cuando un hijo de Arcos marcha. Vacío inmenso pues contigo marchamos todos.

Marchan contigo pelos y señas de Arcos, aire y agua de Arcos, caminos y arroyos que han seguido tus pasos.

Temeroso de perderlo todo, un recuerdo que duele. El mejor homenaje será imaginar lo que te faltó contar.

Vaya por Las Dueñas olvidadas, vaya por las Salinas que volverán, vaya por ti y por tu amigo Juan.

Porque los amigos de mi abuelo son mis amigos, porque vuestro paso es nuestro paso.

Jamás olvidar y por siempre más recordar, verte marchar por la rocha, de espaldas, despacio y por mochila, Arcos.

Mollete d’estima

 

“Hay algo tan necesario como el pan de cada día, y es la paz de cada día; la paz sin la cual el mismo pan es amargo.”

A. Nervo

Forn morú que no s’ha deixat morir, recuperar de les cendres la memòria de cadascuna que ha albergat somnis, esforços i calamitats. Alegria de forn, esperança de pa. Rendit el millor homenatge possible. per sempre més, perpetues. Bollo de somriure, mollete d’estima, rosco compromés.

 

Horno moruno que no se ha dejado morir, recuperar de las cenizas la memoria de cada una que ha albergado sueños, esfuerzos y calamidades. Alegria de horno, esperanza de pan, rendido el mejor homenaje posible. Por siempre más, perpetuas. Bollo de sonrisa, mollete de amor, rosco comprometido.

Ara toca marxar, dir adéu, mai més oblidades, mai més a soles. Conformeu part de la digna història del poble, heu venjat cada desfeta, heu estat per a que nosaltres tornem a ser. El record es quedarà amb cada llesca, amb cada molla, En cada casa i en cada foc.

 

Ahora toca marchar, decir adiós, nunca más olvidadas, nunca más a solas. Conformáis parte de la digna historia del pueblo, habéis vengado cada desastre, habéis estado para que nosotros volvamos a ser. El recuerdo se quedará con cada yesca, con cada miga, en cada casa y en cada fuego.

Perdem la cara, les mans, i el cap. Ens queda el fang del forn que fa brollar taula, menjar i companyia. que poble que cou pa mai morirà, que mai es cou pa en va. Cada matinada de fum, cada nit de treball, cada dia de dedicació. Valuosa tasca que emociona, tristesa que inunda dir adéu, i fins sempre.

 

Perdemos la cara, las manos y la cabeza. Nos queda el barro del horno que hace brotar mesa, comida y compañía. Que pueblo que cuece pan nunca morirá, que nunca se cuece pan en vano. Cada madrugada de humo, cada noche de trabajo, cada día de dedicación. Valiosa tarea que emociona, tristeza que inunda decir adiós, y hasta siempre.

nou anys de projecte i segles de treball. que haurem de recuperar tasques comunes, camins històrics i patrimoni rebutjat, heu format part de l’esforç, albergar fred per no a perdre calor, constituir-se en tribu per resistir i erigir-se en esperances per a no oblidar.

 

Nueve años de proyecto y siglos de trabajo. Que habremos de recuperar tareas comunes, caminos históricos y patrimonio rechazado, habéis formado parte del esfuerzo. Albergar frío para no perder calor, constituirse en tribu para resistir y erigirse en esperanzas para no olvidar.

ara queda el bon viatge, queda el riure intacte, queda la dignitat sencera. que tornen els que han marxat per sempre; queda ara, rendir-vos homenatge. queda ara, parlar de vosaltres i del que va ser, queda emular la vostra revolució, queda aprendre a fer pa, queda recuperar la sal de la vida.

 

Ahora queda el buen viaje, queda la risa intacta, queda la dignidad entera. Que vuelvan los que han marchado por siempre; queda ahora, rendiros homenaje, queda ahora, hablar de vosotras y de lo que fue, queda emular vuestra revolución, queda aprender a hacer pan, queda recuperar la sal de la vida.

a.s.

Ací està

I ací està. Ahir preguntaren per ell. Malgrat ser jove, és el lonko maputxe de la comunitat, és el chaman mexicà, el savi de l’aldea, és el druida íber. El misticisme porta el seu nom. I l’esforç, i el treball.

Remena la terra igual com viu. Salva els mots i retorna el nom de cada cosa. I orgullós dic que és amic meu, també anuncie la seua arribada. Les nostres ànimes li deuen la pau, la prudència, la insistència.

Pura lluita; netejar, obrir, contar. Pura mirada; avançar, seguir, guanyar. Defensa l’espai amb estima i cura. Ens cuida i ens calfa. Camina la terra amb ell, l’il·lumina la lluna.

Les aus es posen coquetes, saben que ell les mira. La marieta li cura les bledes. L’aigua posa vida allà on abans hi havia destrucció. La terra pregunta per ell.

a.s.

Al galop i de cap

Combatents per la vida, causes per heretar a cada pas; cap nit més soles, cap al trenc d’alba al galop. Ens ajuntem i des d’aquestes quatre parets i tres finestres anunciem que a la foscor no tornarem, que al carrer de cap i que res com el suport mutu. I vindran les gents, i vindrem puntuals.

No hi ha cap pas encoratjat aixafat i junt a les paraules del poeta arriben els colps del camperol que no són res sense les forces de la treballadora. Mentre perjuren els del sabre del poder, els amics de les peülles del capital i els sacerdots de la cobdícia en nom de la mort i la destrucció jurem nosaltres ara, sota el pes de la Història i damunt les tombes en terra que cap oblit serà realitat, perquè no hi haurà minut de silenci.

Van dècades de silenci i apaivagament a colp de molla, a colp de por i a colp de súplica. Tenim els nostres germans a les mines, les nostres germanes menyspreades, altres despullats dels seus boscos, altres tirotejats per noticiaris, cap força sobra; que estan tancades, segrestades, trepitjades, controlades, les nostres vides.

a.s.

IMG_1171

 

Un quefer per fer ser

Tú no intenta. Tú haz.

Maestro Yoda

La voluntat comuna il·lumina l’espai. Que cantem en col·lectiu i alberguem les esperances que ja van sent realitat! Fugim de la intempèrie per retrobar-nos en col·lectiu. Són els espais lliures els que fomenten la insistència de la praxi. Ens trobem assegudes en cercle, ens veiem totes les cares i comencen els punts del dia. Intervens sabent que vas a ser escoltada, vos mireu amb certa complicitat. Complicitat com a única via per construir cada espai. Els nervis previs, la il·lusió de convocar i la força col·lectiva com a benzina. Hui tocarà parlar de la desmobilització al carrer i la bombolla electoral. Ahir fou un mític concert d’eixa ja consolidada banda. La setmana passada s’albergaren sis assemblees, aquesta hi haurà una més, la reunió d’un Grup de Consum. Obris la porta i el “bon dia” vos fa creuar-vos, saps que hui el capvespre il·luminarà de nou l’assemblea, arriba la nit i amb ella, la música.

Serà demà dia de fer feines, de tacar-se les mans, esperem una comanda de cervesa casolana i pel matí arribaran les mares i les filles obrint espais de deconstrucció i d’educació horitzontal. Arrelament al territori i emancipacions comunes com a eixida d’un present que no agonitza perquè és ja el futur compartit que avança cada segon. La responsabilitat és transversal, el comportament ha de ser sublim. Portem l’empenta de cada barri gentrificat, de cada edifici alliberat, de cada marxa subversiva, de cada Centre Social desaparegut, de cada projecte literari, de cada focus de resistència; beneïda resistència que acompanya la sana cultura que es va forjant. Cap autoritat per obeir, i tot un quefer per fer ser.

Alimentes l’esperança sobirana, l’alliberament passa per cadascuna de nosaltres, anem enaltint una nova forma de ser. Que haurem de retornar al camí de sempre, al camí antic i menyspreat per la cultura de la por i la de la immediatesa. Que haurem d’abaixar el llom i aprendre a ficar pedres, que haurem d’aturar-nos davant la destrucció, que haurem de reobrir el camí per trobar-nos amb les runes des d’on construir un tot que serà res sense totes. Tenim al nostre pas, el record i la memòria, el record infinit del coratge heretat i la memòria del que serà sembrat; tenim en paral·lel el colze proper, obtenim de cada mirada el suport compartit. Adreçats a una terra que no oblida, redreçats per un territori saquejat, endreçats per una xemeneia que allibera la calor precisa per a cada ‘instant’ de cada ‘nosaltres’.

Van aquestes paraules per cada espai autogestionat arreu del nostre territori, espais lliures de racisme i de sexisme, d’autoritarisme i de jerarquies, de feixisme i de pors. Que vaja pels espais plens de cultura defensada, plens de comunitat recordada i plens de camins compartits; espais que van omplint cada realitat transformada i cada projecte rupturista.

a.s,  abril 2015

IMG_1068

LURRAK DOAN

*Text escrit per a la publicació basca Ikuspegia -Ikasle aldizkari kritikoa- (Revista estudiantil crítica)

Número de febrer: http://issuu.com/ikuspegia/docs/ikuspegia_1._alea_publikatzeko_55ee6bf9492684

 

‘Qui perd els orígens, perd l’identitat’ (Papasseit)

Conquistada a sangre y fuego a inicios del siglo XVIII (1707), ninguneada desde entonces, silenciada, saqueada y acribillada desde el fin de la II República española (1939), menospreciada y sumisa desde la Transición española (1978). Autogobierno anulado, lengua postergada y cultura propia chafada. Quisieron que olvidáramos las comarcas, la historia, que olvidáramos a nuestras abuelas, nuestros bailes, nuestros cantos, nuestras palabras, quisieron hasta que perdiéramos el nombre, que no recordáramos donde trabajaban nuestros antepasados, querían que perdiéramos todo origen, que nuestra identidad fuera la de la Meseta, la de ellos; que las plazas tuvieran otro nombre, que los picos y los ríos fueran otros, que nuestro trabajo fuera para ellos, que nuestras manos fueran sus marionetas. Como hijas, venimos del silencio para poderlo todo, lucha constante que anuncia la revolución que será.

‘Ja no ens alimenten molles,  ja volem el pa sencer’ (Ovidi Montllor)

Hasta las izquierdas rupturistas se olvidan de él, es por eso, que este breve artículo quiere confirmar que estamos en movimiento; que no es en vano nada de lo que se hace, se crea y se construye.

Asediada costa a golpe de ladrillo, hipotecado futuro a golpe de capitalismo, ninguneado patrimonio a golpe de cartera. Gobernantes déspotas y mediocres, los cuales han legitimado la ignorancia desde el Blaverismo, voluntad oscura de lejanía con Catalunya e Illes Balears, imposición de la amnesia colectiva para olvidar fosas comunes y saqueos culturales. Han estigmatizado el País Valencià con su corrupción y sus ansias de desposesión, han hecho de los pueblos sus cortijos, han hecho a su paso la parte más oscura de la historia de nuestra tierra.

Al paso de hormiga hemos estado y sido; nuestros gobernantes no son la tierra que amamos y defendemos, son botiflers e indignos, los mismos que luchaban al lado de la Corona española en la Batalla d’Almansa, los mismos que piden perdón por hablar en valenciano, los mismos que rechazan la cultura para dividir, los mismos que han vendido la huerta valenciana y los campos fértiles, los mismos que despolitizan para perpetuarse, los mismos que anulan las luchas sociales que a pie de calle y de raíz pretenden transformar las comarcas.

‘Perquè arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’ (Vicent Andrés Estellés)

Son los más de cien grupos activos de música, son los Aplecs* donde se recuperan tradiciones y historias, son las Editoriales que de manera autónoma y en colectivo impulsan nuestra cultura más reciente, son los colectivos audiovisuales que perpetúan cada acto y cada creación, son las Trobades* a favor de la escuela pública i en catalán, son las luchas heredadas por el territorio, son los movimientos sociales en defensa de nuestros espacios y derechos.  Somos la tesis en nuestra lengua, el proyecto literario de jóvenes que ya alberga la cultura más reciente. Es volver a la senda para trabajar la tierra, es la complicidad de base en la plaza y en la calle, es la creación de espacios colectivos y de redes que unen de manera directa comarcas, pueblos y gentes. Somos las migradas que enriquecen nuestra historia como sus antepasados ya hicieron, somos cuando llenamos espacios, cuando abarrotamos los sueños que van siendo, somos la vitalidad de raíz, somos la recuperación y la creación continua. Es oponerse al fascismo y la desmemoria, es recuperar tradiciones y volver a las maneras de antes; somos los miles de proyectos que con escaso o sin apoyo institucional han gestado victorias diarias en estas últimas décadas, somos la dignidad más intacta de saber que nos tenemos todas y que vamos camino de todo.

València, Països Catalans -febrer 2015-

a.s.

Un cant per a Ovidi

Company nostre que estàs en la terra, en els Casals, en els Ateneus i en la gent,

ací en el nostre allargat territori que han volgut silenciar,

tot porta el teu nom, company, en la nostra terra:

el teu nom alegra la cançó,

la teua veu eixampla a l’Estellés,

el teu record encisa cada futur,

La samarreta, Perquè vull i Als companys com a himnes,

eres part de l’herència i del present,

tot el que tenim ve perquè tu hi has estat,

ens deixares tot allò que ara ens estimem,

la teua herència és el pas nostre de cada dia, company.

Les teues llargues vacances,

s’ha escampat que te’n anares de vacances

i enguany que ja fa 20 anys, fins i tot Feliu ha demanat una Festa per tu,

per nosaltres, per la pàtria de cançons i pel bressol de lluites que has enlluernat;

de prompte il·lumines el dia,

representes el trenc d’alba de la terra que compartim,

la teua mirada, les teues lletres colpejant la gesta.

De quin color serà la bandera que junts alçarem?

Roja serà la bandera que t’envolte.

Com seran les llàgrimes que et recorden?

Roges seran les llàgrimes que en els teus ulls naixen.

I com serà la llavor de les teues llargues vacances?

És roja la llavor de la teua presència.

Per això és hui que posem juntes les nostres mans per tu.

Juntes i en paral·lel junt les que tenim poc,

i unes altres més, fins tocar-te i cantar-te.

I una altra mà que tu aleshores no vas conèixer.

Ve també, Estellés i Toti Soler, hi seran els Al Tall;

Obrint Pas començarà i Paco Muñoz cantarà a Ruano,

El Diluvi et mantindrà intacte la nit sencera,

uns altres entre tants els seguiran,

vindran de Vinaròs, de Barcelona, de Palma,

d’Alacant i de València, de Xàtiva i de Lleida;

de la presó, de l’hort, de la universitat en venda,

de la terra que es defensa, dels barris feministes i de les okupes,

arribarà aquesta mà que és la teua també.

Capità, combatent, company,

la nostra boca crida que volem el pa sencer,

i el pas sincer.

On una xicoteta companya trenca el silenci,

on una figuera creix al voltant dels versos,

on una nova bandera apropa la llibertat.

Ovidi, company, segueixes en cada puny alçat.

Una altra volta entre crit i nit la teua veu ens reclama.

Una altra volta la teua samarreta ens fa bategar.

Els maleïts volien que t’oblidarem,

fosc és el seu niu com alegre és la nostra terra.

Però cap a l’esperança ens condueix la teua absència,

el cant i la llum de la teua força de treballador

mitjançant la llarga nit dels Països Catalans que amb la teua mirada miren.

Les teues lletres ens obliguen a anar més lluny,

vigiles cada batalla i celebres cada victòria,

més enllà dels pobles saquejats i les costes incendiades,

la teua veu renaix amb Xàtiva,

el teu exèrcit és ací; quatribarrada en mà

per enaltir la cultura de la terra i el treball pel sentiment,

la insistència precedeix la victòria,

el teu record és el preludi abans de ser-ho tot.

Company, una terra lliure va nàixer dels teus braços.

La nostra sang jove vinguda de la teua sang,

brollarà la terra, el treball i la cultura per al País que anem fent.

Jo vaig conèixer a Ovidi un matí llarg,

a Benimaclet, en la porta del Centre Social Terra,

company, li vaig dir, eres o no eres o qui eres?

I llegint el cartell de la manifestació del dia següent, va dir:

“Desperte cada volta que es defensa a la classe obrera”

a.s.

fumant

Ovidi Montllor, a 73 anys del seu naixement.

*Un canto para Bolívar, Pablo Neruda

Mai més, enlloc, contra ningú

Anti-fascist rally in Athens

“Em despullo d’impossibles,
i m’allunyo de la pena i del verí.
Cauré com una pedra
allà on el poder ens lliga,
que ens vol muts abans que vius.
I és necessària la resposta contra l’immobilisme,
la protesta ja és cançó.
Canto pel braç treballador,
que es vesteix de dignitat quan fa vaga i perd el sou
per conquerir el nostre futur,
per les mares i les àvies,
contra el silenci del meu temps,
per la democràcia plena
i la lluita permanent.
Mai més, enlloc, contra ningú.”

Cesk Freixas -Em pregunten per què canto-

 

Dona de l’altiplà

Dignitat en estat pur.

Filla de l’altura i del desert,

mare de la nit i del fred,

camina pacient que el treball espera,

és la dona andina, la justa i digna.

Nascuda en l’altiplà i forjada en l’esforç,

dona indígena i resistent,

treballadora que enalteix la comunitat;

bressol d’alegria i sol proper,

la dona indígena.

Comunitat atacamenya, Chile.

Comunitat atacamenya, Chile.

a.s.