Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
(El meu poble i jo, Raimon)

Parlem de primavera valenciana, i parlem d’una reacció que arriba tard, una reacció que ha mostrat el que s’esta vivint ací, el que es viu durant més d’una decada a la nostra terra; i no és altra cosa que un desgast provocat a mans d’uns que ben bé saben el que han de fer, per a ells i per als seus. Enfront un poble amansat, un poble que religiosament escolta, un poble assegut, un poble que calla, un poble que atorga, un poble que s’ha deixat destruir… Res d’això! Som un poble que resisteix, un poble que es nega a perdre la seua condició de poble, un poble que és poble quan cal i així ho demostra, un poble que no s’avergonyeix, un poble que ha decidit caminar… malgrat la boira, un poble suportat per altres pobles, un poble que renaix cada dia, un poble que mira orgullós als seus fills i un poble que sap ben bé (com els altres) que mai s’aturaran davant l’adversitat.

I es que, duem la força de tots aquells que ens mirarian orgullosos, que es posarien al nostre costat en el carrer o ens cridarien per saber com ha anat. Tot açó a molta gent molesta, bona senyal és.

Cal ser-hi,
llegim velles batalles,
vivim noves batalles,
cal estar-hi.


Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.
(Ells son aquí, Lluís Llach)

A.Salavert