Un cant per a Ovidi

Company nostre que estàs en la terra, en els Casals, en els Ateneus i en la gent,

ací en el nostre allargat territori que han volgut silenciar,

tot porta el teu nom, company, en la nostra terra:

el teu nom alegra la cançó,

la teua veu eixampla a l’Estellés,

el teu record encisa cada futur,

La samarreta, Perquè vull i Als companys com a himnes,

eres part de l’herència i del present,

tot el que tenim ve perquè tu hi has estat,

ens deixares tot allò que ara ens estimem,

la teua herència és el pas nostre de cada dia, company.

Les teues llargues vacances,

s’ha escampat que te’n anares de vacances

i enguany que ja fa 20 anys, fins i tot Feliu ha demanat una Festa per tu,

per nosaltres, per la pàtria de cançons i pel bressol de lluites que has enlluernat;

de prompte il·lumines el dia,

representes el trenc d’alba de la terra que compartim,

la teua mirada, les teues lletres colpejant la gesta.

De quin color serà la bandera que junts alçarem?

Roja serà la bandera que t’envolte.

Com seran les llàgrimes que et recorden?

Roges seran les llàgrimes que en els teus ulls naixen.

I com serà la llavor de les teues llargues vacances?

És roja la llavor de la teua presència.

Per això és hui que posem juntes les nostres mans per tu.

Juntes i en paral·lel junt les que tenim poc,

i unes altres més, fins tocar-te i cantar-te.

I una altra mà que tu aleshores no vas conèixer.

Ve també, Estellés i Toti Soler, hi seran els Al Tall;

Obrint Pas començarà i Paco Muñoz cantarà a Ruano,

El Diluvi et mantindrà intacte la nit sencera,

uns altres entre tants els seguiran,

vindran de Vinaròs, de Barcelona, de Palma,

d’Alacant i de València, de Xàtiva i de Lleida;

de la presó, de l’hort, de la universitat en venda,

de la terra que es defensa, dels barris feministes i de les okupes,

arribarà aquesta mà que és la teua també.

Capità, combatent, company,

la nostra boca crida que volem el pa sencer,

i el pas sincer.

On una xicoteta companya trenca el silenci,

on una figuera creix al voltant dels versos,

on una nova bandera apropa la llibertat.

Ovidi, company, segueixes en cada puny alçat.

Una altra volta entre crit i nit la teua veu ens reclama.

Una altra volta la teua samarreta ens fa bategar.

Els maleïts volien que t’oblidarem,

fosc és el seu niu com alegre és la nostra terra.

Però cap a l’esperança ens condueix la teua absència,

el cant i la llum de la teua força de treballador

mitjançant la llarga nit dels Països Catalans que amb la teua mirada miren.

Les teues lletres ens obliguen a anar més lluny,

vigiles cada batalla i celebres cada victòria,

més enllà dels pobles saquejats i les costes incendiades,

la teua veu renaix amb Xàtiva,

el teu exèrcit és ací; quatribarrada en mà

per enaltir la cultura de la terra i el treball pel sentiment,

la insistència precedeix la victòria,

el teu record és el preludi abans de ser-ho tot.

Company, una terra lliure va nàixer dels teus braços.

La nostra sang jove vinguda de la teua sang,

brollarà la terra, el treball i la cultura per al País que anem fent.

Jo vaig conèixer a Ovidi un matí llarg,

a Benimaclet, en la porta del Centre Social Terra,

company, li vaig dir, eres o no eres o qui eres?

I llegint el cartell de la manifestació del dia següent, va dir:

“Desperte cada volta que es defensa a la classe obrera”

a.s.

fumant

Ovidi Montllor, a 73 anys del seu naixement.

*Un canto para Bolívar, Pablo Neruda

Dona de l’altiplà

Dignitat en estat pur.

Filla de l’altura i del desert,

mare de la nit i del fred,

camina pacient que el treball espera,

és la dona andina, la justa i digna.

Nascuda en l’altiplà i forjada en l’esforç,

dona indígena i resistent,

treballadora que enalteix la comunitat;

bressol d’alegria i sol proper,

la dona indígena.

Comunitat atacamenya, Chile.

Comunitat atacamenya, Chile.

a.s.

Les dones del Kurdistan

Les dones del Kurdistan són d’aquest món;
combaten contra la barbàrie. De saber que no seran res si a temps no hi són defensant les seues fronteres. I és memòria dels que han construït el poble més digne sobre el món, revolucionari i transformador; allà lluny de l’horitzó, allà dalt en la serralada, allà enmig de la vall.

image

L’estat islàmic les vol fora, avança amb connivència deixant olor negra i color de mort al seu pas. Poble del Kurdistan conscient i encoratjat, defensar la pròpia agricultura, resistir pels més joves, pels nascuts i pels morts, per les mares resistents i els forjadors del poble, per la pròpia ramaderia i pel propi territori, per no trair la Història resistent, i persistent.

Silenci mediàtic per començar i qüestionable orígen d’aquesta bandera autoritària, fundamentalista i curta de mires; el nóm d’Al·là és profanat a cada mort sota el jou negre.

Ahi les tenim, per al món sencer; lluitadores de carn, valentes diàries i lluitadores per la vida: ‘a les armes!’, que ja és hora, que es veuen al fons i la nostra casa és indestriable d’aquest territori, que juntes hem erigit tot allò que som i que serem.

image

Per a tapar les vergonyes d’Occident no s’han aixecat, s’han aixecat per assumir la veu del poble, per cantar i no morir, per treballar i no fer-lo per a elits econòmiques. I acompanyaran fotografies, i cartes, banderes de color groc i somriures, plors i desgràcies, tàctica i organització, mort i massacres, record del que serà i voluntat ferma de no oblidar el que és per no batre el que fou.

Són on són, en la primera línia de combat, que diuen que darrere seu han cremat ciutats i saquejat somnis, que es crida ‘Kobani’ perquè encara viu. Diuen que les últimes notícies arribàven anunciant que els bàrbars han retrocedit, que estan preocupats i que ho veuen del color de les seues ànimes: negre.

I eixa mà tendra ara ha d’empunyar un fusil, ara eixe somriure gegant ha de concentrar-se apuntant, ara eixa dona d’aigua sap que pot caure i no tornar; i no és sorpresa veure-les lluitar, i guanyar. I somriure. I donar-se les mans. I escriure a les àvies.

image

Que ara és sempre, que sempre és encara hui.

Estat islàmic, mutació de l’odi; peste negra recorrent el món àrab;
jou a combatre, feixisme per denominació
i seguim, que tenim poble digne, antifeixista, sencer i sincer: el kurd.

image

Contra l’islamofòbia.

a.s

___

Des del 15 de setembre, dones i homes kurds, civils, membres de les Unitats de Defensa Populars (YPG) protegeixen la ciutat de Kobane de l’atac de les forces d’Estat Islàmic. No només defensen la ciutat, sinó també la seva llibertat i la de tots nosaltres: la llibertat de decidir i escollir la manera com volem viure.

Aquesta resistència que mostra les vergonyes dels poderosos del món té noms, rostres i històries personals. Per això, La Directa es permet vulnerar –amb el consentiment de les implicades– part de la intimitat d’una d’aquestes persones i publicar la carta d’una jove combatent a la seva mare solidària, perquè els seus desitjos de viure no es vegin frustrats i perquè la mare de Narin no hagi de buscar ‘la casa de la porta verda crivellada’.

(Introducció a càrrec d’Orsola Casagrande)

‘Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu dinovè aniversari.

El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares, vaig pensar en tu i això em va fer plorar. L’Azad té una veu bonica i ell també plorava mentre cantava. Troba a faltar la seva mare, a qui no veu des de fa un any.

Ahir vam atendre un amic ferit per dos trets. No s’havia adonat de la segona ferida, només m’assenyalava la primera, al pit; sagnava pel costat, el vam embenar i li vaig donar la meva sang.

Estem al costat est de Kobane, mare, només hi ha uns quilòmetres entre ells i nosaltres; podem veure les seves banderes negres; escoltem les seves comunicacions; a vegades, no entenem què diuen perquè parlen altres idiomes, però sentim que tenen por.

Som un grup de nou milicians, el més jove, Resho, és d’Afrin. Ha combatut a Tal Abyad i, després, es va incorporar al grup. L’Alan és de Qamishli, del seu millor barri; ha combatut a Sere Kaniye abans d’unir-se al grup; té unes quantes cicatrius al cos, diu que són d’Avin. El més vell es diu Dersim, és de les muntanyes de Qandil, la seva dona va ser màrtir a Diyarbakir i el va deixar amb dos nens.

Estem a una casa de la perifèria de Kobane. No sabem gairebé res dels seus antics habitants, hi ha fotos a les parets d’un senyor gran i una altra d’un jove amb un llaç negre al marc, em sembla que és un màrtir… Hi ha fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, d’Apo i un antic mapa otomà del Kurdistan.

Fa temps que se’ns va acabar el cafè i ens hem adonat que la vida continua essent bonica inclús sense cafè. Per ser-te sincera, mai no he pres un cafè com el teu, mare.

Estem defensant una ciutat pacífica, mai no hem atacat ningú, tot el contrari, hem acollit molts dels nostres germans sirians, ferits i desplaçats. Estem defensant una ciutat musulmana que té desenes de mesquites. La defensem de forces bàrbares.

Mare, vindré a veure’t quan aquesta guerra tan lletja que ens han imposat s’hagi acabat. Vindré amb el meu amic Dersim, que ha de retornar a Diyarbakir per reunir-se amb els seus fills. Tots trobem a faltar les nostres cases i volem tornar, però aquesta guerra no coneix el significat de l’enyorança. Potser no tornaré, mare; i si és així, estigues segura que, durant tot aquest temps, he somniat que t’abraçava, però no he tingut sort.

Si no torno, sé que un dia visitaràs Kobane i buscaràs la casa que ha estat testimoni dels meus darrers dies… És a la zona est de la ciutat, està mig destruïda, té una porta verda crivellada a trets i veuràs tres finestres. A la que dóna a l’est, hi trobaràs el meu nom escrit amb tinta roja. Darrere aquesta finestra, mare, he estat esperant, comptant els meus darrers moments mirant la llum del sol que penetra pels forats fets per les bales.

Va ser darrere aquesta finestra que l’Azad va cantar la seva bella cançó sobre les mares, la seva veu sonava bonica quan deia “et trobo a faltar, mare”.

Et trobo a faltar, mare.

La teva filla Narin.’

*Fragment de notícia de @la_directa: https://directa.cat/podem-veure-seves-banderes-negres

+ lectura: http://vrdelafuente.wordpress.com/2014/10/15/declaracion-de-la-marcha-mundial-de-las-mujeres-en-solidaridad-con-las-mujeres-kurdas-en-lucha/

image

Punyent història

Punyent història la que contes subtilment,

diuen que els ocells ja no canten i que romanen a l’espera;

i que els núvols son pinzellades de color blanc arreu del cel.

També que mentre ella mostra un mapa als ulls llança un esbufec d’esperança,

que emplena el somriure veure-la tan lluny i que alhora espanta pensar-la de prop,

i qui sap si els estels que enlluernen ulls de dia de nit hi seran.

A l’aguait de la força del vent, empenys i impulses el passar del dia,

un bell futur, una augusta contrada cantava l’Ovidi i segueixes per recordar;

nítidament comences a recobrar el seràs el solc i seràs la collita d’Estellés,

i a res estàs de ser-ho tot, que tot és ara i res deia Vinyoli,

i que tot ens és gens si tu no ho eres tot.

IMG_1442

a.s

Trencament

Eres. Que guanyen les paraules. I els somriures.
Des de Beni s’entenen futurs, dolça xiqueta que naix enrere de la roca, cubanita de la vida, latina de somriure.

Per allà on naixen les muntanyes, les valls pregunten per tu, eres el trenc d’alba més intacte, comences perquè sí, bruneta de cor, ulls segurs de saber que eres forta i capaç; càntic de la bellesa, himne de dona, aguait del que serà.

Comences per atraure, continues per encisar; tan sols un ‘soul’ de paraules per estimar la terra que et cria. Per un camí ple de colors, per un camí de lluita i cultura, arreu del territori, que baixarem del nord i pujarem pel sud.

Que maleirem els racistes i mourem la remor de la diferència i la raresa. Que alçarem les places i el territori allà on viatjem.

Rumba de voluntats, ruta col·lectiva i muntatge de realitats.

a.s.

XIII

Enfrente del Memorial en el Cementerio General de Santiago.
Memorial para no olvidar, a nadie; ni a los ejecutados ni a los desaparecidos durante el Golpe Militar en Chile y posteriormente.

Un momento de retiro, de suspiro solemne y de juramento. Porque de memoria nos movemos, de cada día vivimos y por cada persona hemos de estar despiertos.

Que la mano del compañero sea la propia, que el grito compartido y el paso en paralelo no sea en vano; cada nombre, cada familia, cada vida. Vidas saqueadas, asaltadas, desposeídas, desmembradas y aniquiladas.

Recordemos nuestro ‘NO PASARÁN’, firmemos el ‘Nunca más, contra nadie, en ningún lugar’. Recordar para avanzar, nada de nostalgias, y así recibir toda la fuerza y el tesón de cada luchadora, que fue, que es y que será.

Que en el estado español sabemos de desaparecidas, de ejecutadas y de aniquilamiento de los anhelos de los muchos, de los invisibles, de los corrientes, de los sencillos.

Silencio. Que la cultura está de nuestra parte.
Adelante. Que vamos lentos porque nos dirigimos lejos.

Viviremos, venceremos.

“TODO MI AMOR ESTÁ AQUÍ Y SE HA QUEDADO PEGADO A LAS ROCAS, AL MAR, A LAS MONTAÑAS”

image

a.s.

XII

Hacia Santiago, de Chile. Espera La Moneda y la Chascona, emocionante caminar por la Alameda, subiremos al Cerro Santa Lucía, cuyo nombre será votado en consulta popular, si mantiene el nombre o recupera el originario en mapuche. Museos y el Cementerio General, iremos a ver The Skatalites, Los Pericos y a Juantxo Skalari, el cual también toca hoy en La Batuta. Intentaremos reivindicar con ellos nuestra tierra y la suya, que son hermanas; via Euskal Herria-Països Catalans. Los compas bascos nos han abierto las puertas de su casa, -Te pasaste!- diría algún chileno. Santiago, isla de Chile, 5 millones y para unos cuna de males, para otros flujo de soluciones. Los CSO estan lejos del centro. Intentaremos imaginarnos a Allende desde el balcón, intentaremos pensar en las calles de Santiago despidiendo a Neruda aquel septiembre, veremos cómo ahora seguimos en pie; parte del pueblo de Chile reside en Santiago, y las élites y los malditos que irradian su maldición a lo largo del país, también. ‘Chile es Santiago’ y qué equivocados y a la hora qué acertados! Por la descentralización, por Chile y América Latina. Mientras la Araucanía se militariza, la resistencia mapuche sigue y nosotros andando por Santiago de Chile… Y adelante. Y salud.

a.s

XI

Via La Serena-Pisco Elqui amb aturada per canviar de microbus.

Arribats a Pisco i la plaça és calma, persones disperses gaudeixen de la nit on s’anunciava tormenta elèctrica. La font del mig perd aigua i l’esglesia il·lumina la meravellosa plaça, aquesta no té luxes ni aspersors, calen uns bancs per enyorar el present més intacte.

Caminem per acampar, és pura nit i ens detenem en el mismo local on ja coneixiem, som així, si ens tracten bé en un lloc, tornem.

Entrem, -Dos piscos per favor- Sona un baix, una elèctrica i una batèria, en breus acaben. S’ens arrimem i s’arrimem, Chile és així; de sobte, quan t’en adones, estàs encerclat de gent, ‘buena onda’ i a seguir. Mà a mà la nit segueix, no podia ser d’altra forma; improvisen varies guitarres Cultura Profètica -“Mientras tu boca violenta revienta”, “Mi mano va jugando a conocer tu espalda”, “Y no hay más que una sola versión”, “Solo una muestra total de perfección”, “Tan solo las 12 y no se escuchan voces”, “Y para cerrar la noche con broche de oro te susurro en el oído”-

La foguera es va afeblint i és la nit la que s’enforteix, els piscos baixen i som nosaltres que, de nou, ens adonem que estem en un passatge, paratge i paisatge únic; Chile sencer i sincer.

Pregunta un: ‘Que es eso Raúl?’ -‘Un reggae de Cultura Profética’, contesta. Inundats de vida, i de records, s’escolta la silenciosa muntanya, passa un solitari cotxe i són les llums tranquiles que ens guien. ‘Estamos todos, no falta nadie, ya son tres guitarras’; la gent parla en el fons, llums roges, verdes, blanques i grogues; cap escenari, pedres als peus i taula inestable; què millor que una taula inestable!

Per cert, el Pisco que bevem és el que fan ací, res com Chile per valorar allò local. Per cert, el viatge enlluerna a qualsevol, Valle de Elqui, gigant allargat i maltractat que es fa i refa, es crea i recrea. Mentiria si diguera que la foguera reviu, ja ningú és pendent d’ella. Olora a la flor del taronger, hi han moltes, estem rodejats d’elles; respires fresc i et sents envoltat; fins i tot, comença a fer calor.

Donen les 00:00h. i demà serem a la segona expedició pels Andes, amb cura i valentia, que no temeritat ni covardia. Volem arribar a un cim que són 3500 metres, el d’enfront són més de 6000 metres.

I seguim, i seguim, sense foguera i amb estreles, sense son i amb música, sense foscor i amb gent, sense pressa i amb vida.

I que sone arreu la veu del territori defensat a cada pas i a cada pam on allarguem la vida que ens va acostumant a seguir-la; que ens cura i ens alegra.

Featured image

a.s.

X

12:15 pm
26 de septiembre de 2014
La Serena, Región de Coquimbo, Chile

Se van llevando el tiempo,
esperan impacientes los Parques Naturales. La montañas más pacientes saben que les volveremos a descubrir. Hoy iremos hacia el Desierto, el florido, veremos Punta Choro y seremos unos más entre pingüinos y leones marinos. Como siempre.
Suena Ki Sap (Fin de mes): ‘Yo me levanto y no me espanto…’ Es lo que toca. Y es que somos profesionales de la buena fortuna, parecía que llegamos acá improvisando, y fuimos bienaventurados en el país chileno. Resuena nuestra gente en la cabeza, escribimos a cada instante la nueva vida que será desde cada instante en que, conscientes, pensamos que soñamos cuando creemos que estamos soñando.
Precisión en el paso, juventud en la mano, estrategia en cada verso. Cada verso lejano que surca nuestras vidas, vamos escribiendo La historia que será.

Jinete del pueblo,
espada que camina,
Poeta del pueblo,
sintiéndonos profundamente chilenos.

image

a.s.

IX

El pasado 23 de septiembre hacía 41 años que se apagaba El poeta; Pablo Neruda moría 12 días después del Golpe de Pinochet, 12 días después de Allende, y 12 días después de desvanecerse sueños, voluntades y misiones que hablaban de pueblo, de cultura, de horizontalidad, de los muchos y de los invisibles.

Quiero compartir estos fragmentos que escribió Matilde Urrutia, compañera de Neruda, los días anteriores y posteriores a la muerte del poeta. 
Y es que nosotros tenemos, por ejemplo a Lorca, a Miguel Hernández o a Machado. Nos acribillaron a los cantores, a los carpinteros, a los obreros, a los estudiantes; Chile pasó la misma suerte, se hizo apología del ‘Viva la muerte, muera la inteligencia’, se profanó la cultura y se traicionó al pueblo.
Memoria que es lo que nos hace falta, y presente para amar y luchar, que será todo un futuro para formar y forjar:

“Era el día 23 de septiembre. Allí, en la pieza de la clínica, estábamos silenciosas y tristes tres mujeres. Mis ojos están pendientes de Pablo. De repente, lo veo que se agita. Qué bueno, va a despertar. Me levanto. Un temblor recorre su cuerpo, agitando su cara y su cabeza. Me acerco. Había muerto. No recobró el conocimiento. Pasó de ese sueño del día anterior a la muerte”

“Vamos llegando al cementerio, somos muchos, los carros con militares también son muchos. Se acercan, es un entierro erizado de fusiles y ametralladoras. ¡Cuánto despliegue policial para los funerales del hombre más pacífico del mundo, para un poeta!
El pueblo sabe qué significa ese despliegue, ya han caído tantos, hay tanta sangre en las calles de Chile, y por esto es doblemente emocionante el valor de este pueblo que aquí va gritando: ‘Pablo Neruda, presente, ahora y siempre’
Nunca podré olvidar este momento. Aquellas miradas en que se mezclan el dolor y la rebeldía. Cada uno de ellos siente el horror ante la suerte infligida a tantos amigos y parientes: apresados, escondidos, agonizando en las torturas. Y en este momento de oscuridad asfixiante, como un grito de liberación, se escucha: ‘Pablo Neruda, presente, ahora y siempre’. Este grito me trae un rayo de luz, de esperanza, éste es un pueblo vivo, tendrán mucho trabajo los que pretendan pisarlo con su bota. Señores militares, esta es la voz del pueblo. Yo estoy segura de que todos tenemos miedo, pero es como cumplir con un destino. De repente, oigo una voz muy tímida que canta: ‘Arriba los pobres del mundo’. Muchas voces se unen a ese tímida voz: ‘De pie los esclavos sin pan’. ¿Nos ametrallarán?, comienzo a preguntarme. Los miro, todos van con la cabeza levantada, como desafiantes; es hermoso ver ese valor. Las lágrimas se secaron en mis ojos; en este momento, ha nacido dentro de mí algo muy fuerte, es la conciencia de que no estoy sola. Pablo me ha dejado una herencia, la de este pueblo. Y también levanto la cabeza. Este dolor aquí dentro es tan grande, pero no estoy sola. En este momento soy la mujer más acompañada del mundo.”

Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=ffkPIlmfxXE

Solo cabe decir: viviremos y venceremos!

a.s.

VIII

Aire que s’aguaita endins del riu,

aigua que batega d’aquell record llunyà,

terra que envelleix el camí sencer,

foc ple que mulla tota esperança.

Del riu venim, i de l’aire viurem,

record que dóna vida, batecs minúsculs que sobrevolen,

camí per creuar, pedres que acompanyen,

esperança que roman, alberguem-les, que ens cal.

Per a la vida que aireja el riu, per a l’aire que encen les ànimes,

que donem colps per sobreviure, que recordem per ser,

creuarem territoris i ens afanyarem en veure les pedres,

esperançats romandrem lents, per albergar la llunyania del destí.

I quina hora és? Preguntem creuant el riu. Què bon aire per creuar-lo!

Que sobrevivint, enaltirem l’alegria, i encendrem la flama de cada vila,

que és la història d’un país, que som cada pedra disposada,

que arribarem, i no haurem arribat, que sabrem l’hora i no la d’arribada.

Nosaltres, les pedres, contra el foc, per l’aire,

en l’aigua del riu, pel camí del record i alhora de l’alegria,

que han estat, i que han sigut; i romandran les desesperances,

que és el camí el lloc per guanyar cada mirada, cada gest.

Mesclem persones que enriqueixen el riu, som cadascuna,

nosaltres, les de la pedra en el camí i la terra en la mà,

aires, i aigües, i focs, i terres, i camins, i pedres, i esperances;

totes alhora, l’hora, l’ona imparable que és l’esperança inesgotable.

a.s.