El teu, el seu,
el vostre, el nostre.
Continua sent el mateix.
El nostre poble que no cau.
Les mateixes muntanyes que us miraven,
les mateixes nits fredes,
el mateix capvespre que compatireu,
el mateix riu on us mullàveu,
la mateixa pedra gran,
i el mateix sol creador.

Cau la nit… demà el trenc d’alba serà com hui i tornarà a caure la nit.
Aprenc d’allò i d’açò i el crit del nen em fa eixir al carrer.