Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) valorem positivament la petició de compareixença del nostre sindicat i agraïm per tant, al Parlament de Catalunya la seua voluntat d’escoltar a aquelles que vivim i compartim espais en la realitat més propera als nuclis estudiantils d’ensenyament superior. Sabent que ‘escoltar’ és tan sols un mínim, i un punt d’inici i de trobada, esperem i exigim que aquesta voluntat no es quede tan sols en escoltar, sinó que aquesta s’eixample per aturar, capgirar i qüestionar determinades i determinants polítiques envers la Universitat Pública, la Formació Professional i el sistema educatiu públic en general.

És cert que dignifica a aquest Parlament el requeriment de la presència d’organitzacions per tal de planificar i estudiar polítiques d’un àmbit determinat, en aquest cas, sobre Joventut. Així doncs, considerem imprescindible que el Parlament tinga la mateixa consideració, sensibilitat i empatia sincera i sencera amb els moviments socials que arreu del territori treballen i lluiten, des de la base i des de la realitat per un serveis púbics, de qualitat i sense essència de lucre.

La veu del qui us parla veu prové de la Universitat de València, en la qual estudia; alhora prové de l’Autònoma i de la Universitat de Girona, de la Rovira Virgili i de la d’Alacant, de la Jaume I i de la Universitat de Lleida, de la de Barcelona i de la de Vic, de la Pompeu Fabra i de la de les Illes Balears, de la Miguel Hernández d’Elx i de la de Perpinyà, de les Politècniques de València i de Barcelona, dels instituts i escoles on s’imparteixen classes de Formació Professional arreu dels Països Catalans. També de les assemblees de Facultat i d’Universitat, dels sindicats de base i de treball diari, i de la resta d’organitzacions que conformem l’Esquerra Independentista.

1.

Hem estat cridades ací per parlar de l’accés de les joves a les Universitats i a la Formació Professional. I és aquí on la paraula ‘accés’ pren protagonisme alhora que es converteix en desig més que en realitat, al ser aquest accés a l’ensenyament superior cada cop més limitat i restringit.

Les estudiants dels Països Catalans paguem per cada curs en una Universitat pública de l’estat espanyol una quantitat molt més elevada que la majoria de països de la UE (occidental). Aquesta situació s’agreuja al Principat, on trobem els preus de matriculació més alts de l’estat en tant que s’aplica sistemàticament l’increment més superior de preus en l’interval permès pel Govern.

Per entendres la situació actual de restriccions i privacions, hem de remuntar-nos anys enrere. A finals dels anys 90 trobem les primeres propostes realitzades en espais de debat al si de la UE que ja apuntaven cap a la creació de diverses traves per impedir l’accés a l’ensenyament superior, el qual consideraven ‘democratitzat en excés’.

Deia Rosa Luxemburg que “el sistema capitalista necessita de la seua constant expansió per a garantir la seua supervivència a costa de les àrees on la producció no s’organitza d’acord amb els seus propis paràmetres” i és amb aquest esperit on l’any 1995, neix l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i es firma l’Acord General de Comerç de Serveis on es persegueix deliberadament la liberalització comercial de l’EDUCACIÓ.

Caldrà també remuntar-nos al procés d’adaptació a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, l’anomenat Pla Bolonya. En aquell moment la societat ja va veure com les estudiants vam mostrar el nostre rebuig eixint al carrer nombroses vegades i fent combatives i llargues vagues. Més tard, ja a l’any 2008 vam assistir al disseny de l’Estratègia Universitat 2015, el qual va erigir-se com l’últim setge a l’educació pública dels Països Catalans.

El temps ens ha donat la raó; i grups parlamentaris ací presents i presents en els governs respectius han estat els culpables.

Veiem amb escepticisme la preocupació sobtada de certs grups parlamentaris per la impossibilitat d’accés cada vegada més acusada, l’elitització de la Universitat és ja, una realitat. El moviment estudiantil no porta aquests anys de crisi, ni tampoc des de l’any 2000, sinó que porta dècades, avisant que açò succeiria. No és fruit d’una manca de liquiditat de les arques públiques sinó que aquests fets ja estaven escrits en tractats i documents europeus, també estatals, i des de fa temps.

Estem doncs, en el procés de desmantellament de la Universitat Pública i del sistema educatiu públic en general, un procés sense precedents. Provoca desconfiança aquest procés de mercantilització, l’onada de l’eixamplament d’allò mercantil i allò econòmic ha assolit ja a l’ensenyament. No podem tolerar l’enriquiment d’uns pocs dia rere dia a base d’oprimir a uns tants, a les classes populars del nostre País.

La feblesa de Rectorats i la via lliure per al mercat ens han dut a l’abisme en el qual hui ens trobem. El canvi de plans d’estudi fruit de l’adaptació a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior i les modificacions del sistema de preus de crèdit ens han dut a un encariment d’entre el 69% i el 291% del preu dels estudis en costos reals. Els costos d’implantació del Pla Bolonya han representat també un increment de costos administratius superiors al 10%.

Cal garantir, per tant: l’accés a les universitats , augmentar les partides de beques generals, crear i impulsar fons propis de beques de les universitats, cal exigir el Deute Històric. Més enllà de números, de gràfics, cal buscar l’arrel del problema. La mercantilització, l’elitització, la inaccessibilitat són tan sols una part de l’engranatge; alhora que trobem a les institucions els botxins del capital: els executors de l’ensenyament superior públic del País. Executors còmplices i necessaris.

2.

Amb tota aquesta situació exposada, vertadera i crua realitat; el moviment estudiantil no ha estat sinó, fidel a la Història, i així s’ha organitzat de manera autònoma contra polítiques dilapidaries i decisions unilaterals; polítiques i decisions que han estat cuinades ben lluny de la Universitat i impulsades d’esquenes a la veu i el vot de les estudiants i de les treballadores del sistema públic d’ensenyament superior del País.

Les estudiants prenem com una obligació defensar el sistema públic d’ensenyament; com un dret organitzar-nos enfront de la inoperància i la inacció de Rectorats i direccions universitàries i de Formació Professional, i així, com una necessitat formar-se, rebel·lar-se i dinamitzar-se davant la despolitització de la Universitat i la manipulació al voltant dels atacs directes i premeditats cap a l’ensenyament superior.

A les aules, als passadissos, a les Facultats, a les Universitats, als edificis departamentals, als instituts, a les escoles de Formació Professional d’arreu del País i en cada nucli estudiantil s’ha encetat un contrapoder, necessari i diari: les Assembles de base, on conflueixen estudiants, treballadores d’Administració, de Serveis i Professorat. Aquestes volen fugir de la passivitat, del silenci còmplice que necessiteu per desmembrar el concepte d’ensenyament públic i tornar, així, a la Universitat el que és propi d’ella: la Formació, la Crítica i la voluntat Transformadora.

Aquestes assemblees impulsades pel moviment estudiantil enaltiran la desobediència mentre que les polítiques agressives continuen; mentre hi haja una sola estudiant que no puga entrar a la Universitat per motius econòmics, mentre una professora no puga encetar un treball d’investigació per manca d’inversió, mentre es reduïsca la qualitat de l’ensenyament en una classe massificada, mentre perille l’estància d’una estudiant degut a que no li han concedit una beca, mentre una cafeteria universitària unfle els seus preus degut a que al empresari no li ix rendible mantenir-la, mentre les estudiants no tinguem un espai on organitzar-nos, mentre professores interines siguen acomiadades, mentre no tinguem un ensenyament superior públic, inclusiu, de qualitat, i sense limitacions del seu desenvolupament per motius econòmics.

Les estudiants i les treballadores organitzades certifiquem la nostra acció en cada convocatòria de premsa, en cada ocupació, en cada concentració, en cada vaga, en cada assemblea, en cada aula, en cada despatx i en cada visita dels culpables als nostres nuclis estudiantils. Assenyalem els culpables, i assenyalem-los bé, a aquells que no tenen respecte ni empatia per les estudiants ni per les treballadores de la Universitat i de Formació Professional.

Deia Malcolm X: “L’educació és el nostre passaport cap a la futur, ja que el demà pertany a aquells qui avui es preparen per a ell”; portem massa temps i molts anys amb aquesta crisi i molts més des que començaren les hostilitats cap a la Universitat i anys i anys de menyspreu i desprestigi a la Formació Professional; i els assegure que els nostres somnis segueixen intactes, el nostre pas cada dia no és sinó la lluita pel nostre futur, la nostra voluntat de camí no és altra que ser-hi i estar-hi en l’estudi i en la lluita per defensar allò que ens pertoca, com a joves, com a estudiants i com a treballadores. El nostre passaport cap al futur el tenim, malgrat les ingerències de subjectes obscurs, malgrat els silencis, malgrat la submissió continua i malgrat la voluntat d’uns pocs de manar sobre uns molts. El tenim perquè sabem que la unitat popular dóna fruits, perquè sabem que som moltes més de les que diuen i volen, i perquè la lluita ens dóna el que el poder ens pren.

Parlàvem d’ingerències en la Universitat i en la Formació professional doncs bé; a continuació detallaré els agents externs que es posen al costat dels culpables, dels culpables d’allunyar el dret i la necessitat de l’ensenyament superior a les classes populars i humils dels Països Catalans.

1. Des que començà la crisi, fins i tot, abans la repressió ha estat present i les forces de seguretat s’han preocupat en fer palesa la màxima de: ‘on hi ha lluita, hi ha repressió’. Aquesta repressió ha estat present a Instituts i a Universitats, els Mossos d’Esquadra així com la Policia Nacional a la resta de Països Catalans han sigut els encarregats de fer apagar la discrepància; han sigut les titelles dirigides cap a les estudiants que qüestionen les decisions hostils i llunyanes. És rellevant dir que aquesta voluntat d’anul·lar l’esperit crític, la mobilització i la rebel·lia no han aconseguit l’objectiu d’aquesta repressió; objectiu el qual era la desmobilització i consolidar la cultura de la por, cultura sostinguda per estructures còmplices com són els mitjans de comunicació. El que ha passat ha estat, més bé el contrari, la solidaritat ha unit a persones, a moviments socials i a pobles. La solidaritat ha teixit xarxes arreu del País i aquesta ha sigut transversal, popular i de base. La repressió policial és resposta a l’auge de tot tipus de mobilitzacions, d’auto-organització i sobretot, a la pèrdua de credibilitat i influència del sistema. La resposta ha sigut repressió, repressió i més repressió. Repressió en forma de detencions posteriors a les convocatòries, repressió en forma de violència policial (física i verbal), al cap i a la fi repressió de tot tipus per evitar un estudiantat organitzat, actiu, participatiu, crític i anticapitalista.

2. I junt a la diàspora de la por mitjançant la repressió, trobem una continua ingerència d’organitzacions jeràrquiques i amb interessos llunyans de la quotidianitat de la Universitat. Un sindicalisme ja siga de l’àmbit estudiantil, de professorat o d’administració que ha estat actor passiu del desmantellament de l’ensenyament superior públic. Sindicats fantasma, sense moviment, desarrelats del moviment social que representa l’estudiantil i amb un discurs indefinit que tenen per objectiu paralitzar el moviment estudiantil de base de cada nucli estudiantil.

3. Un factor indispensable per a la limitació de la força de la unitat estudiantil és el paper que juguen els mitjans de comunicació de masses. Aquests conformen un poder distorsionador de la realitat, vital per legitimar les hostilitats cap a l’ensenyament superior i cap a la resta de serveis públics. Dignes i justes revoltes minimitzades a la pura anècdota, una continua criminalització mesurada de les estudiants, banalització del discurs estudiantil i les seues reivindicacions, i com no, i com he dit, una eina del sistema per assegurar la cultura de la por i tindre un poble confós, desmoralitzat i agenollat.

4. L’últim factor, i no per això, menys important o menys corrosiu és la presència feixista a les Universitats. En primer lloc trobem organitzacions pseudosindicals feixistes que enalteixen l’anticientifisme en forma de xenofòbia, homofòbia i feixisme pur i dur de tota la vida. Aquest factor ha estat present sempre i més encara, en temps d’urgència com aquests; la feblesa de les direccions universitàries davant la presència d’aquests els deixa camí lliure per fer i per ser, i així disfressar-se per entrar en el moviment estudiantil. L’impunitat continuada de la que han gaudit els missatges d’intolerància són un problema per tota societat democràtica; si no s’aturen, si no es denuncien i si no es condemnen es passa a ser còmplices. El silenci aquí no és com el silenci administratiu que sempre afavoreix al ciutadà, aquest silenci significa deixar la mà estesa a l’amplificació del feixisme. Ni un pam de terra.

Des d’ací fem arribar la nostra empenta als moviments socials i a les lluites justes i dignes d’arreu dels Països Catalans i de la resta de pobles germans com Euskal Herria, com Galiza, com Andaluzia, com Aragó, com Castella. Empenta per plantar cara a aquests agents externs que compartim, empenta per continuar creant i construint contrapoder, per enfrontar-se a la repressió que patim i patirem, per fer pròpies les lluites llunyanes, per no trair la Història i fer-la avançar, per aportar el gra de sorra, l’imprescindible, el de cadascuna.

Necessària és la complicitat entre professorat, administració i estudiantat; sols així assegurem una unitat de lluita i d’intervenció davant allò que ens ve imposat. Perquè cal enaltir allò de que totes anem en el mateix vaixell, perquè totes formem part d’un tot el qual unes poques persones volen destruir. De igual manera, trobem l’Assemblea de Docents de les Illes Balears i Pitiüses com un vertader exemple, que han sabut fer la pedagogia necessària i han trobat la plena disposició de pares, mares, de les estudiants i de la resta de societat civil. Han marcat el pas cap a la Vaga Indefinida, i han obert les portes de la rebel·lia justa i digna.

Pas valent per la insubmissió, per la desobediència, per l’auto-organització i per l’apoderament de les estudiants, per la presa de decisions amb totes i per a totes les intervinents en l’ensenyament.

3.

I des de la protesta justa a la proposta imprescindible. Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans apostem per una Formació Professional adaptada al territori, que es consolide com a bressol de treballadores que s’hagen format per tal de desenvolupar-se dignament, que siguen capaces de gestionar els seus propis recursos i s’advoque per l’autosuficiència i la necessitat de cooperació amb altres treballadores. La precarització que hui governa no ha de ser sinò el model a rebutjar; practiques pròpies, conformades en l’economia local i propera; impulsar el criteri de la treballadora alhora d’apostar per models de gestió sostenibles, cooperatius, arrelats al territori i dignes.

La Universitat com a nucli crític de la societat, des d’on naixen les idees i des d’on s’impulsen les tendències de canvi, cal que siga una eina per a i de les estudiants. Arreu dels Països Catalans les estudiants han demostrat la seua capacitat per crear i construir poder popular, ocupar i crear espais autogestionats lliures de través econòmiques i legals . Espais destinats a desenvolupar la seua formació crítica i eixamplar des d’una òptica transformadora la seua capacitat (són l’exemple de Ca l’Aranyó a la UPF Poblenou o Ca l’Estudiantat a la Universitat de València). Els mateixos espais que han estat degradats per la Universitat o rebutjats per empresaris per als que el lucre no els ha estat suficient.

Volem un ensenyament superior on la política no cause por ni rebuig, on la política no recorde a voltors ni gànsters ni corbs. Qui arracona a la política delimitant la seua influencia pretén asegurar el camí lliure a la injusticia i a la cobdicia. D’igual forma que la política, la cultura ha d’estar present i ha d’ésser elmotor per a ser lliures; ‘un país mai no será lliure si no ho és la seua gent’ canta el Cesk en un cançó, doncs afegiria que un país no será lliure si no es basteix de la cultura per ser conscients que estem empresonats, com a poble i com a persones. Els centres d’ensenyament no poden ser obstacles per a la democractització i socialització del coneixement , sinó, garant d’aquesta democratització i socialització. Cultura propera i l’abast de tot el País; ni limitació de l’accés al coneixement ni manuals com a bens de luxe.

El model actual d’ensenyament superior ha de saber diferenciar i delimitar la Formació Professional i la Universitat; camins que difereixen en l’objectiu però no es troben supeditades una a l’altra. L’ensenyament superior ha de ser crític, inclusiu, transformador, independent (reclamar deutes històrics i fugint de préstecs bancaris) on les docents ensenyen a pensar i llegir, i no pas a creure.

Necessitem i reclamem una universitat que responga a les demandes de les estudiants, una universitat que creixca amb la participació d’aquestes i de la resta de personal universitari: professorat i personal administratiu. Una universitat plantejada envers les necessitats socials del nostre país, i que no romanga dominada per aquells que la volen com una màquina de fer diners. No volem que es mercantilitze el nostre coneixement, que s’ignoren les nostres necessitats o que s’obvien les nostres potencialitats.

Apostem per la creació d’un nou model educatiu. Un model educatiu que contemple les estudiants com a subjecte actiu dins del procés, sense marginació d’aquestes ni menyspreu per per una incerta immaduresa, i així decidir com volem rebre l’ensenyament.

‘No som mercaderia en mans de polítics i banquers’

‘De la misèria sembrada recollireu la ràbia, i de la ràbia florirà l’organització, i l’organització ens portarà a la victòria‘