Has tornat al teu volgut poble
Mira-ho, al fons, el teu volgut poble, el rècord t’embolica, les emocions t’ofeguen, el silenci nostàlgic t’invadix, els teus pobres ulls brillen amb força, enrere has deixat la ciutat, el soroll, els cotxes, la rutina incessant, has aconseguit separar-te de tot açó. Ols el fum de la llenya de les ximeneres, mires el corral on t’assentaves a descansar després de les caminades, els avis encara romandren en l’encreuament, com guardant al poble, són els sentinelles del teu volgut poble. Cada vegada que tornes, regresses a la infància, a les vesprades quan jugaves a la xopera, on feieu cabanyes, les bicicletes, la roba mullada. Baixes del cotxe, penses lentament, vares deixar molts dies ací, però molt mes són el que falten per arribar, camines sense pressa, ho necessites… Continues pensant en aquells dies amb els amics, sents com l’aire pur del teu poble no ha canviat, et fixes en el bon dia que fa avui, ací has viscut moltes coses, has conegut moltes coses, arribes al camí que et porta al molí, on solies anar amb el teu avi, els teus ulls banyats, són llàgrimes melancòliques, però, al mateix temps romandres feliç, tens vergonya que vegen la teua emoció, entres en el camí de la font del molí, les pruneres també están en flor, i els arbustos amb les seves floretes blanques endolcixen el camí i el teu moment. Arribes a la font, beus aigua qual rutina històrica i t’assentes en la pedra gegant, eixa que des de sempre t’has preguntat com ha acabat ací. Per moments creus sentir la cançó ‘Que tinguem sort’. Recordes quan i com la cantàveu tots junts, amb la guitarra, tots a una veu i plens d’emocions, de sons i esperances. Tanques els ulls, una llàgrima solitària solca la teua cara… De sobte, reps un fort colp al cap, caus d’esquena sobre el verd de l’herba, ara és el dolor el que et fa vertiginosament canviar el sentit de la teua emoció, el colp t’impedix obrir els ulls per segons, sents dalt com passen els cotxes, com un pardal et distrau amb el seu cant, creus que no pot ser real, com et pot haver passat açò? Com és així la casualitat?, obris els ulls, veus que el que ha caigut ha sigut una estaca gegant, de fusta, que estava mal deixada, i amb ella posarien l’esbossa telefònica d’una vegada en el teu volgut poble, et facis preguntes que mai resoldràs. Però, el teu moment d’emoció i el teu poble ningú, mai, t’ho llevara, excepte la mort que està en la teua senyera. Tot és així a la fi.
Adrián Salavert López
Adrián Salavert López