Garbellant records amb visions d’aquella lluna,

i sense esperar ni pensar ni desitjar, tu aprop.

Dia poc pensat, memòria no tan fresca.

Han passat anys, i plors, alegries, i llocs, gents, i paraules, somnis.

“La vida“, mentre asseguda sospires curtament,

és pensar allò tot el que ens fa el passar,

la realitat ha dormit a l’intempèrie tot aquest temps,

ja ha passat pel garbell qualsevol temps passat.

Al final del camí de sempre, un de nou enfangat,

al final d’aquella nova cançó, un vell pensament.

Sorpresa et mantens, cauta, atenta i serena,

i ja de tornada, moltes voltes em trobe, trobant-te.

La realitat comença a ballar, perspicaç romans,

t’atrau la butxacada, que no guardava drames sinò,

ferm bancal de terra blanca, un estret xiprer cantoner,

rosella amb rosada, una pedrera de seients.

Passa la companyia i arriba amb escalfor la vida, s’esgota aquell record,

erigim peülles de tendresa, un mirador proper, cant i mà mariden,

sempre serà passa nova els arraps que coseixen cossos,

la mirada que no mira, la besada que no besa, i un feu que fem nostre.

Abraçada de calfor, somriure de pensament, neguit de demà.

Preludi amb somni, ment desitjada, paraula disposada.

Caminar estrany, mirada tendra, i tan sols,

“la vida”, passant pel garbell tot allò, tot això i açò.

a.s.