I.

Eres i seràs el meu far,

aquell que des de mil milles es denota,

far que tot aguantes,

gràcies per il·luminar-me.

Et miraré sempre,

com a guia valenta en les nits més fosques.

immensament t’estime, fortament et pense,

dolgudament et plore.

Desafiaré al vent i a les onades,

ancorat a les roques,

i amb la boira més densa.

Arribat el matí hi continuaré,

aguardant com qui aguarda una llarga matinada,

esperant el cel blau i ras.

Somriuré els vaixells que s’apropen,

el món que t’envolta, far.

Per pintar els dies amb colors,

i poder ballar enmig de les onades.

De nou la mar en calmà,

i que t’acaronen els estels que immensos et miren,

les veles giren l’horitzont durant hores.

no hi ha matí, migdia, ni vesprada,

tan sols el dia i la nit, els vertiginosos segons

dels trencs d’alba i els capvespres,

les cantonades de records.

II.

Eres la meua estrella, xicoteta i llunyana, i aquesta sí porta un cercle voltat de puntetes, precioses. Acompanyant la nit, el camí amb fastigós paviment. Els grans arbres et respiren i et tapen de tant en tant. Avance el ritme per no perdre’t de vista. No hi ha cap altra llum que la teua, continue caminant cap a tu, abans que el sol et retire del cel. Tinc l’esperança albergada per no tornar a deixar a l’intempèrie, els somnis, les danses, els cants i les estimes.

a.s.