Tú no intenta. Tú haz.
Maestro Yoda
La voluntat comuna il·lumina l’espai. Que cantem en col·lectiu i alberguem les esperances que ja van sent realitat! Fugim de la intempèrie per retrobar-nos en col·lectiu. Són els espais lliures els que fomenten la insistència de la praxi. Ens trobem assegudes en cercle, ens veiem totes les cares i comencen els punts del dia. Intervens sabent que vas a ser escoltada, vos mireu amb certa complicitat. Complicitat com a única via per construir cada espai. Els nervis previs, la il·lusió de convocar i la força col·lectiva com a benzina. Hui tocarà parlar de la desmobilització al carrer i la bombolla electoral. Ahir fou un mític concert d’eixa ja consolidada banda. La setmana passada s’albergaren sis assemblees, aquesta hi haurà una més, la reunió d’un Grup de Consum. Obris la porta i el “bon dia” vos fa creuar-vos, saps que hui el capvespre il·luminarà de nou l’assemblea, arriba la nit i amb ella, la música.
Serà demà dia de fer feines, de tacar-se les mans, esperem una comanda de cervesa casolana i pel matí arribaran les mares i les filles obrint espais de deconstrucció i d’educació horitzontal. Arrelament al territori i emancipacions comunes com a eixida d’un present que no agonitza perquè és ja el futur compartit que avança cada segon. La responsabilitat és transversal, el comportament ha de ser sublim. Portem l’empenta de cada barri gentrificat, de cada edifici alliberat, de cada marxa subversiva, de cada Centre Social desaparegut, de cada projecte literari, de cada focus de resistència; beneïda resistència que acompanya la sana cultura que es va forjant. Cap autoritat per obeir, i tot un quefer per fer ser.
Alimentes l’esperança sobirana, l’alliberament passa per cadascuna de nosaltres, anem enaltint una nova forma de ser. Que haurem de retornar al camí de sempre, al camí antic i menyspreat per la cultura de la por i la de la immediatesa. Que haurem d’abaixar el llom i aprendre a ficar pedres, que haurem d’aturar-nos davant la destrucció, que haurem de reobrir el camí per trobar-nos amb les runes des d’on construir un tot que serà res sense totes. Tenim al nostre pas, el record i la memòria, el record infinit del coratge heretat i la memòria del que serà sembrat; tenim en paral·lel el colze proper, obtenim de cada mirada el suport compartit. Adreçats a una terra que no oblida, redreçats per un territori saquejat, endreçats per una xemeneia que allibera la calor precisa per a cada ‘instant’ de cada ‘nosaltres’.
Van aquestes paraules per cada espai autogestionat arreu del nostre territori, espais lliures de racisme i de sexisme, d’autoritarisme i de jerarquies, de feixisme i de pors. Que vaja pels espais plens de cultura defensada, plens de comunitat recordada i plens de camins compartits; espais que van omplint cada realitat transformada i cada projecte rupturista.
a.s, abril 2015
