Punyent història la que contes subtilment,

diuen que els ocells ja no canten i que romanen a l’espera;

i que els núvols son pinzellades de color blanc arreu del cel.

També que mentre ella mostra un mapa als ulls llança un esbufec d’esperança,

que emplena el somriure veure-la tan lluny i que alhora espanta pensar-la de prop,

i qui sap si els estels que enlluernen ulls de dia de nit hi seran.

A l’aguait de la força del vent, empenys i impulses el passar del dia,

un bell futur, una augusta contrada cantava l’Ovidi i segueixes per recordar;

nítidament comences a recobrar el seràs el solc i seràs la collita d’Estellés,

i a res estàs de ser-ho tot, que tot és ara i res deia Vinyoli,

i que tot ens és gens si tu no ho eres tot.

a.s