Les dones del Kurdistan són d’aquest món;
combaten contra la barbàrie. De saber que no seran res si a temps no hi són defensant les seues fronteres. I és memòria dels que han construït el poble més digne sobre el món, revolucionari i transformador; allà lluny de l’horitzó, allà dalt en la serralada, allà enmig de la vall.
L’estat islàmic les vol fora, avança amb connivència deixant olor negra i color de mort al seu pas. Poble del Kurdistan conscient i encoratjat, defensar la pròpia agricultura, resistir pels més joves, pels nascuts i pels morts, per les mares resistents i els forjadors del poble, per la pròpia ramaderia i pel propi territori, per no trair la Història resistent, i persistent.
Silenci mediàtic per començar i qüestionable orígen d’aquesta bandera autoritària, fundamentalista i curta de mires; el nóm d’Al·là és profanat a cada mort sota el jou negre.
Ahi les tenim, per al món sencer; lluitadores de carn, valentes diàries i lluitadores per la vida: ‘a les armes!’, que ja és hora, que es veuen al fons i la nostra casa és indestriable d’aquest territori, que juntes hem erigit tot allò que som i que serem.
Per a tapar les vergonyes d’Occident no s’han aixecat, s’han aixecat per assumir la veu del poble, per cantar i no morir, per treballar i no fer-lo per a elits econòmiques. I acompanyaran fotografies, i cartes, banderes de color groc i somriures, plors i desgràcies, tàctica i organització, mort i massacres, record del que serà i voluntat ferma de no oblidar el que és per no batre el que fou.
Són on són, en la primera línia de combat, que diuen que darrere seu han cremat ciutats i saquejat somnis, que es crida ‘Kobani’ perquè encara viu. Diuen que les últimes notícies arribàven anunciant que els bàrbars han retrocedit, que estan preocupats i que ho veuen del color de les seues ànimes: negre.
I eixa mà tendra ara ha d’empunyar un fusil, ara eixe somriure gegant ha de concentrar-se apuntant, ara eixa dona d’aigua sap que pot caure i no tornar; i no és sorpresa veure-les lluitar, i guanyar. I somriure. I donar-se les mans. I escriure a les àvies.
Que ara és sempre, que sempre és encara hui.
Estat islàmic, mutació de l’odi; peste negra recorrent el món àrab;
jou a combatre, feixisme per denominació
i seguim, que tenim poble digne, antifeixista, sencer i sincer: el kurd.
Contra l’islamofòbia.
a.s
___
Des del 15 de setembre, dones i homes kurds, civils, membres de les Unitats de Defensa Populars (YPG) protegeixen la ciutat de Kobane de l’atac de les forces d’Estat Islàmic. No només defensen la ciutat, sinó també la seva llibertat i la de tots nosaltres: la llibertat de decidir i escollir la manera com volem viure.
Aquesta resistència que mostra les vergonyes dels poderosos del món té noms, rostres i històries personals. Per això, La Directa es permet vulnerar –amb el consentiment de les implicades– part de la intimitat d’una d’aquestes persones i publicar la carta d’una jove combatent a la seva mare solidària, perquè els seus desitjos de viure no es vegin frustrats i perquè la mare de Narin no hagi de buscar ‘la casa de la porta verda crivellada’.
(Introducció a càrrec d’Orsola Casagrande)
‘Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu dinovè aniversari.
El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares, vaig pensar en tu i això em va fer plorar. L’Azad té una veu bonica i ell també plorava mentre cantava. Troba a faltar la seva mare, a qui no veu des de fa un any.
Ahir vam atendre un amic ferit per dos trets. No s’havia adonat de la segona ferida, només m’assenyalava la primera, al pit; sagnava pel costat, el vam embenar i li vaig donar la meva sang.
Estem al costat est de Kobane, mare, només hi ha uns quilòmetres entre ells i nosaltres; podem veure les seves banderes negres; escoltem les seves comunicacions; a vegades, no entenem què diuen perquè parlen altres idiomes, però sentim que tenen por.
Som un grup de nou milicians, el més jove, Resho, és d’Afrin. Ha combatut a Tal Abyad i, després, es va incorporar al grup. L’Alan és de Qamishli, del seu millor barri; ha combatut a Sere Kaniye abans d’unir-se al grup; té unes quantes cicatrius al cos, diu que són d’Avin. El més vell es diu Dersim, és de les muntanyes de Qandil, la seva dona va ser màrtir a Diyarbakir i el va deixar amb dos nens.
Estem a una casa de la perifèria de Kobane. No sabem gairebé res dels seus antics habitants, hi ha fotos a les parets d’un senyor gran i una altra d’un jove amb un llaç negre al marc, em sembla que és un màrtir… Hi ha fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, d’Apo i un antic mapa otomà del Kurdistan.
Fa temps que se’ns va acabar el cafè i ens hem adonat que la vida continua essent bonica inclús sense cafè. Per ser-te sincera, mai no he pres un cafè com el teu, mare.
Estem defensant una ciutat pacífica, mai no hem atacat ningú, tot el contrari, hem acollit molts dels nostres germans sirians, ferits i desplaçats. Estem defensant una ciutat musulmana que té desenes de mesquites. La defensem de forces bàrbares.
Mare, vindré a veure’t quan aquesta guerra tan lletja que ens han imposat s’hagi acabat. Vindré amb el meu amic Dersim, que ha de retornar a Diyarbakir per reunir-se amb els seus fills. Tots trobem a faltar les nostres cases i volem tornar, però aquesta guerra no coneix el significat de l’enyorança. Potser no tornaré, mare; i si és així, estigues segura que, durant tot aquest temps, he somniat que t’abraçava, però no he tingut sort.
Si no torno, sé que un dia visitaràs Kobane i buscaràs la casa que ha estat testimoni dels meus darrers dies… És a la zona est de la ciutat, està mig destruïda, té una porta verda crivellada a trets i veuràs tres finestres. A la que dóna a l’est, hi trobaràs el meu nom escrit amb tinta roja. Darrere aquesta finestra, mare, he estat esperant, comptant els meus darrers moments mirant la llum del sol que penetra pels forats fets per les bales.
Va ser darrere aquesta finestra que l’Azad va cantar la seva bella cançó sobre les mares, la seva veu sonava bonica quan deia “et trobo a faltar, mare”.
Et trobo a faltar, mare.
La teva filla Narin.’
*Fragment de notícia de @la_directa: https://directa.cat/podem-veure-seves-banderes-negres
