Si això, ens trobem.
Quant cau l’ànima
quan ella no hi és!
Com és la foscor!
Com és d’esperar,
la seua presència persegueix la por;
fins tombar-la.

Lluix el sol, fins i tot,
quan la lluna governa el cel,
quan és la lluna qui ens persegueix,
a nosaltres dos.
Aquesta vegada,
la lluna tomba la foscor,
amb la seua ajuda.

a.s.