Company nostre que estàs en la terra, en els Casals, en els Ateneus i en la gent,

ací en el nostre allargat territori que han volgut silenciar,

tot porta el teu nom, company, en la nostra terra:

el teu nom alegra la cançó,

la teua veu eixampla a l’Estellés,

el teu record encisa cada futur,

La samarreta, Perquè vull i Als companys com a himnes,

eres part de l’herència i del present,

tot el que tenim ve perquè tu hi has estat,

ens deixares tot allò que ara ens estimem,

la teua herència és el pas nostre de cada dia, company.

Les teues llargues vacances,

s’ha escampat que te’n anares de vacances

i enguany que ja fa 20 anys, fins i tot Feliu ha demanat una Festa per tu,

per nosaltres, per la pàtria de cançons i pel bressol de lluites que has enlluernat;

de prompte il·lumines el dia,

representes el trenc d’alba de la terra que compartim,

la teua mirada, les teues lletres colpejant la gesta.

De quin color serà la bandera que junts alçarem?

Roja serà la bandera que t’envolte.

Com seran les llàgrimes que et recorden?

Roges seran les llàgrimes que en els teus ulls naixen.

I com serà la llavor de les teues llargues vacances?

És roja la llavor de la teua presència.

Per això és hui que posem juntes les nostres mans per tu.

Juntes i en paral·lel junt les que tenim poc,

i unes altres més, fins tocar-te i cantar-te.

I una altra mà que tu aleshores no vas conèixer.

Ve també, Estellés i Toti Soler, hi seran els Al Tall;

Obrint Pas començarà i Paco Muñoz cantarà a Ruano,

El Diluvi et mantindrà intacte la nit sencera,

uns altres entre tants els seguiran,

vindran de Vinaròs, de Barcelona, de Palma,

d’Alacant i de València, de Xàtiva i de Lleida;

de la presó, de l’hort, de la universitat en venda,

de la terra que es defensa, dels barris feministes i de les okupes,

arribarà aquesta mà que és la teua també.

Capità, combatent, company,

la nostra boca crida que volem el pa sencer,

i el pas sincer.

On una xicoteta companya trenca el silenci,

on una figuera creix al voltant dels versos,

on una nova bandera apropa la llibertat.

Ovidi, company, segueixes en cada puny alçat.

Una altra volta entre crit i nit la teua veu ens reclama.

Una altra volta la teua samarreta ens fa bategar.

Els maleïts volien que t’oblidarem,

fosc és el seu niu com alegre és la nostra terra.

Però cap a l’esperança ens condueix la teua absència,

el cant i la llum de la teua força de treballador

mitjançant la llarga nit dels Països Catalans que amb la teua mirada miren.

Les teues lletres ens obliguen a anar més lluny,

vigiles cada batalla i celebres cada victòria,

més enllà dels pobles saquejats i les costes incendiades,

la teua veu renaix amb Xàtiva,

el teu exèrcit és ací; quatribarrada en mà

per enaltir la cultura de la terra i el treball pel sentiment,

la insistència precedeix la victòria,

el teu record és el preludi abans de ser-ho tot.

Company, una terra lliure va nàixer dels teus braços.

La nostra sang jove vinguda de la teua sang,

brollarà la terra, el treball i la cultura per al País que anem fent.

Jo vaig conèixer a Ovidi un matí llarg,

a Benimaclet, en la porta del Centre Social Terra,

company, li vaig dir, eres o no eres o qui eres?

I llegint el cartell de la manifestació del dia següent, va dir:

“Desperte cada volta que es defensa a la classe obrera”

a.s.

Ovidi Montllor, a 73 anys del seu naixement.

*Un canto para Bolívar, Pablo Neruda