Via La Serena-Pisco Elqui amb aturada per canviar de microbus.

Arribats a Pisco i la plaça és calma, persones disperses gaudeixen de la nit on s’anunciava tormenta elèctrica. La font del mig perd aigua i l’esglesia il·lumina la meravellosa plaça, aquesta no té luxes ni aspersors, calen uns bancs per enyorar el present més intacte.

Caminem per acampar, és pura nit i ens detenem en el mismo local on ja coneixiem, som així, si ens tracten bé en un lloc, tornem.

Entrem, -Dos piscos per favor- Sona un baix, una elèctrica i una batèria, en breus acaben. S’ens arrimem i s’arrimem, Chile és així; de sobte, quan t’en adones, estàs encerclat de gent, ‘buena onda’ i a seguir. Mà a mà la nit segueix, no podia ser d’altra forma; improvisen varies guitarres Cultura Profètica -“Mientras tu boca violenta revienta”, “Mi mano va jugando a conocer tu espalda”, “Y no hay más que una sola versión”, “Solo una muestra total de perfección”, “Tan solo las 12 y no se escuchan voces”, “Y para cerrar la noche con broche de oro te susurro en el oído”-

La foguera es va afeblint i és la nit la que s’enforteix, els piscos baixen i som nosaltres que, de nou, ens adonem que estem en un passatge, paratge i paisatge únic; Chile sencer i sincer.

Pregunta un: ‘Que es eso Raúl?’ -‘Un reggae de Cultura Profética’, contesta. Inundats de vida, i de records, s’escolta la silenciosa muntanya, passa un solitari cotxe i són les llums tranquiles que ens guien. ‘Estamos todos, no falta nadie, ya son tres guitarras’; la gent parla en el fons, llums roges, verdes, blanques i grogues; cap escenari, pedres als peus i taula inestable; què millor que una taula inestable!

Per cert, el Pisco que bevem és el que fan ací, res com Chile per valorar allò local. Per cert, el viatge enlluerna a qualsevol, Valle de Elqui, gigant allargat i maltractat que es fa i refa, es crea i recrea. Mentiria si diguera que la foguera reviu, ja ningú és pendent d’ella. Olora a la flor del taronger, hi han moltes, estem rodejats d’elles; respires fresc i et sents envoltat; fins i tot, comença a fer calor.

Donen les 00:00h. i demà serem a la segona expedició pels Andes, amb cura i valentia, que no temeritat ni covardia. Volem arribar a un cim que són 3500 metres, el d’enfront són més de 6000 metres.

I seguim, i seguim, sense foguera i amb estreles, sense son i amb música, sense foscor i amb gent, sense pressa i amb vida.

I que sone arreu la veu del territori defensat a cada pas i a cada pam on allarguem la vida que ens va acostumant a seguir-la; que ens cura i ens alegra.

a.s.