Poema urgent cap a tu,

ens separa la voluntat que mai va cessar.

Vam tornar a riure, això sí, amb el temps;

temps que cridà a la vida alhora.

Mal dia aquell,

saltàrem sèquies com àgils gats,

creuàrem rius i no hi havien pedres per fer-ho.

comptes pendents, i contes per reescriure.

Contes? no pas de fades ni cavallers.

I és ara quan m’atrevisc a escriure’t;

veure’t enfront i a la fi del dia,

trobar-te pel carrer que mai vam recòrrer.

Cau el dia malencònic, i la nit ja hi era,

la nit llarga, el temps que no passava;

i sí, i sí que passà, i passava, mil dies fins i tot.

I si demà serà?

Ara que sóc capaç de refer pensaments,

ara que sóc capaç de recordar-nos,

no voldria parlar de ximpleries perpretades

ni de l’absurditat més banal comesa.

Ni les mans sàvies, ni els ulls mullats, ni el cos suau,

ni el braç conjunt, ni el nas dolç, ni el melic cridaner.

És el dia que serà, i junts a la foscor, podrem ser;

de nou, a trenc d’alba.

a.s.