V

Obrir la finestra i veure de lluny la muntanya, no pas cridanera; és la muntanya de les antenes.
Obrir la finestra i veure de prop flors i terra, no pas interessants; són al voltant de l’aparcament d’autos.

Obrir la finestra i saber que és un nou dia a Chile, a Amèrica del Sud, que no sabem què passarà hui. Un ‘buen día, estén bien’ ens calfa a l’eixir de casa. A pas lleuger, gens ràpid, il·luminats per voreres per acabar, jardins silvestres i el so continu de l’oceà monumental. Sabem que el dia de hui és únic, no som aprop de la nostra gent, fins que el jolgori de la ciutat ens inunda, és aquest moment quan comencem a saber que som d’acá des de fa molt; que no fou en va còrrer i còrrer per arribar ací, que no fou en va cantar per ser-hi, que cada dia és un nou ball, un nou cant, un nou himne a la vida.
La Serena sota els nostres peus, la gent parla de mineria, de la sequera, dels terratrèmols que no venen, del fred del matí o dels Pacos que últimament están molt ‘culiaos’. Al fons, si t’aguaites a la platja, veus Coquimbo, el seu turó vestit per carrers populars, a dalt La Cruz del Tercer Milenio, a baix el port pirata que fou processant el peix per a la Regió. El Faro Monumental, roig i blanc, els Parcs Naturals es deixen veure, de lluny; les muntanyes ens recorden que ahir va nevar, el sol il·lumina fort a partir del migdia, els cotxes són formigues i milers fins la nit; per la nit diuen, millor no entrar a determinats carrers, que entre ‘pungas’ i ‘flighters’ eixiriem nuets; hui quedem en Los Bomberos que anem a veure un concert de Rock al Barrio Inglés, a la Duna; demà serem arreu, que un nou dia serà, estarem a dalt de carrer, i abaixant drames florirà el camí de la vida; camí xilè de la vida, el temps i el pas. Que passa el temps, i passa, i passa.

‘A camí llarg, passa curta’ m’ensenyaren i (re)ensenyaren.

image

a.s.