La companyia de teatre polític A TIRO HECHO, compleix hui 10 ANYS.

Quan hi ha figures que s’han d’homenatjar és perquè abans alguna va aprendre d’elles. Ras i curt: A Tiro Hecho, companyia de teatre, ens ha unit. Qui viu del teatre polític, d’insistir i persistir, de l’homenatge continu i del bressol de lluita dalt i baix l’escena.

Què serà allò pròxim? A Tiro Hecho és una de les grans virtuts culturals (i polítiques) del poder popular valencià. Humils però precises, del treball de segles per parir una escenografia; properes però concentrades, de com portar a una escena, la política de base i de barri(s); somiadores però conscients, del record internacionalista, la solidaritat de classe.

A la companyia A Tiro Hecho no la poden institucionalitzar perquè no va nàixer fa 10 anys per ser domesticada. Qui vetlarà si de sobte, un dia, desapareixeu? Les vostres companyes i filles, les vostres alumnes i encisades, les vostres causes i les vostres personalitats històriques, els fanzines de lluita i els records d’aplaudiments, de crits i de plors.

Som eixa obra que, gentrificant, va denunciar la bota i el jou de la llei mordassa, som les que entre l’amor i la revolució juntes ens van salvar, perquè mentre hi ha qui espera la paraula amable dalt de l’escena, hi ha qui et transporta a les revolucions violentes que ens precedeixen, fugint del “ni chicha ni limoná” vam triar el costat de les que foren colpejades a Chile 1973, les que vam penjar el “sold out” per denunciar la cobdícia i el terrorisme capitalista, les que ens traslladarem a conèixer les dones del Règim franquista i el seu paper clau en la repressió patida per les nostres iaies, som les solidàries, les que volem un nou món, sí, però construït pel feminisme, som les de consciència de classe, les responsables de que les coses siguen com són, som les ingovernables i les que no lluitarem un dia ni una temporada, sinò tota una vida, som les imprescindibles, som les vostres milicianes; i tot, perquè heu estat al nostre costat i perquè heu sigut far i guia per a tantes i per a tant.

Hem de retre un humil reconeixement des del CSOA l’Horta, la vostra casa, perquè ja res serà en va gràcies a vosaltres. Complint amb qui ens precedeix, infatigables, crear teatre polític, tornar a pujar a l’escenari amb passió, i tornar a baixar al carrer amb urgència.

Per molts anys, 10 anys de vida de luxe, vos estimem sense límits i vos desitgem moltes més dècades d’història. Tot explota pel cap o per la pota. Amor es paga amb amor.

Una gota de pura valentía vale más que un océano cobarde.

M. Hernández

Camí pacient amb accent obert,

bota acurada i destinació comuna,

allò està desitjant ocòrrer,

ens encaronem i desemboirem,

amor i humor dins nostre.

Que ens expliquem com és allò de la vida.

Desxifrant camins dubtosos amb mà estesa,

enaltint el dos és un, fugint del gris i la malenconia,

hem aixecat la tribu per començar a fer-lo bé,

ruta compartida i colze comú.

Vals la pena com la primavera,

que per a que hi haja fruit ha d’haver gelada,

que per al cant del riu ha d’haver tormenta,

que per a eixes tonalitats ha d’haver erosió,

el temps és ací i la vida és ara.

Genoll en terra si és per goig,

marxa solitària per retrobar-nos,

que ha estat poc de temps i ha sigut molt de temps,

nervis per juntar-se, rialla per iniciar,

una ganyota petita que porta tota una història de glòria.

Consideres el lent pas del temps,

plàcida companyia, rugir de fera,

arrenca intensitat i continua per encisar,

zel afectuós, mirada ardent.

Cap passa fora de test, cap pressa per les coses.

Un gust de gusts, cop de dolça trobada,

per no deixar-les a la intempèrie

alberguem emocions, tot i s’esvaeix la por.

Hem acurat la mesura breu de la vida,

hem procurat el dret a viure en pau.

Allau de sinergia,

glop de tenacitat i galop de plaer,

pam de vida, colp de ganes,

ajuntada dels millors ceps,

respir d’intensitat i batec de calma.

a.s.

I

Llaminetes de carcallada,

ulls de cor gran,

sol daurat de rialla,

imprevisible passa.

Persistent dolçor que no cessa,

raig que no cessa.

Pany de vida, clau de claus.

II

Veu de lucidesa,

forn morú de vida,

passió de paraula,

fusta de llidoner

i cant de plaça major.

Línia de goig,

ximeneia de colors.

III

Galta roja d’alegria,

virtualitat de mans,

guitarra al compàs,

cançons sense fre,

aire de vall,

pluja de mar,

sol d’hivern.

IV

Arrel castellana,

carrer de dansa valenciana,

pàtria de lluites,

flama combatent,

contrarrellotge d’emocions.

Por glaçada

i puny d’estimes.

V

Creuament de comarques,

horta hospitalària,

collita de companyia,

ball de versos

que hui s’erigeixen,

calma per tornar a veure’t,

pressa de mirada.

a.s.

Garbellant records amb visions d’aquella lluna,

i sense esperar ni pensar ni desitjar, tu aprop.

Dia poc pensat, memòria no tan fresca.

Han passat anys, i plors, alegries, i llocs, gents, i paraules, somnis.

“La vida“, mentre asseguda sospires curtament,

és pensar allò tot el que ens fa el passar,

la realitat ha dormit a l’intempèrie tot aquest temps,

ja ha passat pel garbell qualsevol temps passat.

Al final del camí de sempre, un de nou enfangat,

al final d’aquella nova cançó, un vell pensament.

Sorpresa et mantens, cauta, atenta i serena,

i ja de tornada, moltes voltes em trobe, trobant-te.

La realitat comença a ballar, perspicaç romans,

t’atrau la butxacada, que no guardava drames sinò,

ferm bancal de terra blanca, un estret xiprer cantoner,

rosella amb rosada, una pedrera de seients.

Passa la companyia i arriba amb escalfor la vida, s’esgota aquell record,

erigim peülles de tendresa, un mirador proper, cant i mà mariden,

sempre serà passa nova els arraps que coseixen cossos,

la mirada que no mira, la besada que no besa, i un feu que fem nostre.

Abraçada de calfor, somriure de pensament, neguit de demà.

Preludi amb somni, ment desitjada, paraula disposada.

Caminar estrany, mirada tendra, i tan sols,

“la vida”, passant pel garbell tot allò, tot això i açò.

a.s.

I.

Eres i seràs el meu far,

aquell que des de mil milles es denota,

far que tot aguantes,

gràcies per il·luminar-me.

Et miraré sempre,

com a guia valenta en les nits més fosques.

immensament t’estime, fortament et pense,

dolgudament et plore.

Desafiaré al vent i a les onades,

ancorat a les roques,

i amb la boira més densa.

Arribat el matí hi continuaré,

aguardant com qui aguarda una llarga matinada,

esperant el cel blau i ras.

Somriuré els vaixells que s’apropen,

el món que t’envolta, far.

Per pintar els dies amb colors,

i poder ballar enmig de les onades.

De nou la mar en calmà,

i que t’acaronen els estels que immensos et miren,

les veles giren l’horitzont durant hores.

no hi ha matí, migdia, ni vesprada,

tan sols el dia i la nit, els vertiginosos segons

dels trencs d’alba i els capvespres,

les cantonades de records.

II.

Eres la meua estrella, xicoteta i llunyana, i aquesta sí porta un cercle voltat de puntetes, precioses. Acompanyant la nit, el camí amb fastigós paviment. Els grans arbres et respiren i et tapen de tant en tant. Avance el ritme per no perdre’t de vista. No hi ha cap altra llum que la teua, continue caminant cap a tu, abans que el sol et retire del cel. Tinc l’esperança albergada per no tornar a deixar a l’intempèrie, els somnis, les danses, els cants i les estimes.

a.s.

Per cada hora llunyana de tu, un somni recordat.

Seguim junts des dels nostres cors,

i són per a sempre, somiadors per sempre.

Qui no viu per a servir, no serveix per a viure.

En cada minut, una bondat teua recorde,

i teua és la meua ànima, teu és el meu amor.

Visc concentrat, encoratjat i alçant cada segon.

Fort so teu que rep, dones vida al somni,

i tota inspiració és bona per escriure’t.

Eres un cap encomiable, estàs preciosa.

Pas ferm que gaudíem, bell record hui,

i sol, i lluna, i fred, i vent, i calor, i pluja.

Tinc la sort de veure’t en cada moment.

Sense obsessió i amb amor vam fer la revolució,

i segueix l’aixopluc d’alegries compartides.

a.s.

COMPAÑERO, COMPAÑERO.

COMPAÑERO DE MEMORIA, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE ARCOS, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE BASTÓN, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE AMOR, COMPAÑERO.

COMPAÑERO EN LOS AÑOS, COMPAÑERO,

COMPAÑERO EN LA LUCHA, COMPAÑERO,

COMPAÑERO EN LOS RECUERDOS, COMPAÑERO,

COMPAÑERO EN EL LLORO, COMPAÑERO.

COMPAÑERO DE HOMENAJE, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE INFANCIA, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE CORAZÓN, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE PALABRA, COMPAÑERO.

COMPAÑERO QUE PERPETUO SIGUES EN LA MEMORIA,

COMPAÑERO QUE PRESENTE CONTINUAS EN LAS CALLES QUE GUIARON,

COMPAÑERO QUE LEJANO VISTES CADA FUERZA,

COMPAÑERO QUE NUBLADO ENDULZAS CADA RECUERDO.

COMPAÑERO QUE NO HAY HOMENAJE QUE SE EXCEDA,

COMPAÑERO QUE ARCOS SIGUE SIENDO TU SITIO,

COMPAÑERO VALIOSO Y DE CAMINO,

COMPAÑERO DE ÁRBOL, COMPAÑERO.

COMPAÑERO DE SENDA, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE MANO, COMPAÑERO,

COMPAÑERO DE TERNURA, COMPAÑERO,

COMPAÑERO.

A 19 AÑOS DE TU MARCHA, A TANTOS DE TU RECUERDO, A MUCHOS DE TU AMOR, A DEMASIADOS PARA EL TIEMPO, A INTACTOS DE TU VIDA.

a.s.

Cuando un hijo de Arcos marcha. Vacío inmenso pues contigo marchamos todos.

Marchan contigo pelos y señas de Arcos, aire y agua de Arcos, caminos y arroyos que han seguido tus pasos.

Temeroso de perderlo todo, un recuerdo que duele. El mejor homenaje será imaginar lo que te faltó contar.

Vaya por Las Dueñas olvidadas, vaya por las Salinas que volverán, vaya por ti y por tu amigo Juan.

Porque los amigos de mi abuelo son mis amigos, porque vuestro paso es nuestro paso.

Jamás olvidar y por siempre más recordar, verte marchar por la rocha, de espaldas, despacio y por mochila, Arcos.

a.s.

“Hay algo tan necesario como el pan de cada día, y es la paz de cada día; la paz sin la cual el mismo pan es amargo.”

A. Nervo

Forn morú que no s’ha deixat morir, recuperar de les cendres la memòria de cadascuna que ha albergat somnis, esforços i calamitats. Alegria de forn, esperança de pa. Rendit el millor homenatge possible. per sempre més, perpetues. Bollo de somriure, mollete d’estima, rosco compromés.

Horno moruno que no se ha dejado morir, recuperar de las cenizas la memoria de cada una que ha albergado sueños, esfuerzos y calamidades. Alegria de horno, esperanza de pan, rendido el mejor homenaje posible. Por siempre más, perpetuas. Bollo de sonrisa, mollete de amor, rosco comprometido.

Ara toca marxar, dir adéu, mai més oblidades, mai més a soles. Conformeu part de la digna història del poble, heu venjat cada desfeta, heu estat per a que nosaltres tornem a ser. El record es quedarà amb cada llesca, amb cada molla, En cada casa i en cada foc.

Ahora toca marchar, decir adiós, nunca más olvidadas, nunca más a solas. Conformáis parte de la digna historia del pueblo, habéis vengado cada desastre, habéis estado para que nosotros volvamos a ser. El recuerdo se quedará con cada yesca, con cada miga, en cada casa y en cada fuego.

Perdem la cara, les mans, i el cap. Ens queda el fang del forn que fa brollar taula, menjar i companyia. que poble que cou pa mai morirà, que mai es cou pa en va. Cada matinada de fum, cada nit de treball, cada dia de dedicació. Valuosa tasca que emociona, tristesa que inunda dir adéu, i fins sempre.

Perdemos la cara, las manos y la cabeza. Nos queda el barro del horno que hace brotar mesa, comida y compañía. Que pueblo que cuece pan nunca morirá, que nunca se cuece pan en vano. Cada madrugada de humo, cada noche de trabajo, cada día de dedicación. Valiosa tarea que emociona, tristeza que inunda decir adiós, y hasta siempre.

nou anys de projecte i segles de treball. que haurem de recuperar tasques comunes, camins històrics i patrimoni rebutjat, heu format part de l’esforç, albergar fred per no a perdre calor, constituir-se en tribu per resistir i erigir-se en esperances per a no oblidar.

Nueve años de proyecto y siglos de trabajo. Que habremos de recuperar tareas comunes, caminos históricos y patrimonio rechazado, habéis formado parte del esfuerzo. Albergar frío para no perder calor, constituirse en tribu para resistir y erigirse en esperanzas para no olvidar.

ara queda el bon viatge, queda el riure intacte, queda la dignitat sencera. que tornen els que han marxat per sempre; queda ara, rendir-vos homenatge. queda ara, parlar de vosaltres i del que va ser, queda emular la vostra revolució, queda aprendre a fer pa, queda recuperar la sal de la vida.

Ahora queda el buen viaje, queda la risa intacta, queda la dignidad entera. Que vuelvan los que han marchado por siempre; queda ahora, rendiros homenaje, queda ahora, hablar de vosotras y de lo que fue, queda emular vuestra revolución, queda aprender a hacer pan, queda recuperar la sal de la vida.

a.s.

I ací està. Ahir preguntaren per ell. Malgrat ser jove, és el lonko maputxe de la comunitat, és el chaman mexicà, el savi de l’aldea, és el druida íber. El misticisme porta el seu nom. I l’esforç, i el treball.

Remena la terra igual com viu. Salva els mots i retorna el nom de cada cosa. I orgullós dic que és amic meu, també anuncie la seua arribada. Les nostres ànimes li deuen la pau, la prudència, la insistència.

Pura lluita; netejar, obrir, contar. Pura mirada; avançar, seguir, guanyar. Defensa l’espai amb estima i cura. Ens cuida i ens calfa. Camina la terra amb ell, l’il·lumina la lluna.

Les aus es posen coquetes, saben que ell les mira. La marieta li cura les bledes. L’aigua posa vida allà on abans hi havia destrucció. La terra pregunta per ell.

a.s.

Combatents per la vida, causes per heretar a cada pas; cap nit més soles, cap al trenc d’alba al galop. Ens ajuntem i des d’aquestes quatre parets i tres finestres anunciem que a la foscor no tornarem, que al carrer de cap i que res com el suport mutu. I vindran les gents, i vindrem puntuals.

No hi ha cap pas encoratjat aixafat i junt a les paraules del poeta arriben els colps del camperol que no són res sense les forces de la treballadora. Mentre perjuren els del sabre del poder, els amics de les peülles del capital i els sacerdots de la cobdícia en nom de la mort i la destrucció jurem nosaltres ara, sota el pes de la Història i damunt les tombes en terra que cap oblit serà realitat, perquè no hi haurà minut de silenci.

Van dècades de silenci i apaivagament a colp de molla, a colp de por i a colp de súplica. Tenim els nostres germans a les mines, les nostres germanes menyspreades, altres despullats dels seus boscos, altres tirotejats per noticiaris, cap força sobra; que estan tancades, segrestades, trepitjades, controlades, les nostres vides.

a.s.

Tú no intenta. Tú haz.

Maestro Yoda

La voluntat comuna il·lumina l’espai. Que cantem en col·lectiu i alberguem les esperances que ja van sent realitat! Fugim de la intempèrie per retrobar-nos en col·lectiu. Són els espais lliures els que fomenten la insistència de la praxi. Ens trobem assegudes en cercle, ens veiem totes les cares i comencen els punts del dia. Intervens sabent que vas a ser escoltada, vos mireu amb certa complicitat. Complicitat com a única via per construir cada espai. Els nervis previs, la il·lusió de convocar i la força col·lectiva com a benzina. Hui tocarà parlar de la desmobilització al carrer i la bombolla electoral. Ahir fou un mític concert d’eixa ja consolidada banda. La setmana passada s’albergaren sis assemblees, aquesta hi haurà una més, la reunió d’un Grup de Consum. Obris la porta i el “bon dia” vos fa creuar-vos, saps que hui el capvespre il·luminarà de nou l’assemblea, arriba la nit i amb ella, la música.

Serà demà dia de fer feines, de tacar-se les mans, esperem una comanda de cervesa casolana i pel matí arribaran les mares i les filles obrint espais de deconstrucció i d’educació horitzontal. Arrelament al territori i emancipacions comunes com a eixida d’un present que no agonitza perquè és ja el futur compartit que avança cada segon. La responsabilitat és transversal, el comportament ha de ser sublim. Portem l’empenta de cada barri gentrificat, de cada edifici alliberat, de cada marxa subversiva, de cada Centre Social desaparegut, de cada projecte literari, de cada focus de resistència; beneïda resistència que acompanya la sana cultura que es va forjant. Cap autoritat per obeir, i tot un quefer per fer ser.

Alimentes l’esperança sobirana, l’alliberament passa per cadascuna de nosaltres, anem enaltint una nova forma de ser. Que haurem de retornar al camí de sempre, al camí antic i menyspreat per la cultura de la por i la de la immediatesa. Que haurem d’abaixar el llom i aprendre a ficar pedres, que haurem d’aturar-nos davant la destrucció, que haurem de reobrir el camí per trobar-nos amb les runes des d’on construir un tot que serà res sense totes. Tenim al nostre pas, el record i la memòria, el record infinit del coratge heretat i la memòria del que serà sembrat; tenim en paral·lel el colze proper, obtenim de cada mirada el suport compartit. Adreçats a una terra que no oblida, redreçats per un territori saquejat, endreçats per una xemeneia que allibera la calor precisa per a cada ‘instant’ de cada ‘nosaltres’.

Van aquestes paraules per cada espai autogestionat arreu del nostre territori, espais lliures de racisme i de sexisme, d’autoritarisme i de jerarquies, de feixisme i de pors. Que vaja pels espais plens de cultura defensada, plens de comunitat recordada i plens de camins compartits; espais que van omplint cada realitat transformada i cada projecte rupturista.

a.s,  abril 2015