Arxiu de la categoria: Uncategorized

Van saber aqests homes futurs?

Publicat el per
Vosotros, que surgiréis del marasmo en el que nosotros nos hemos hundido, cuando habléis de vuestras debilidades, pensad también en los tiempos sombríos de los que os habéis escapado. Cambiábamos de país como de zapatos a través de las guerras de clases, y nos desesperábamos donde sólo había injusticia y nadie se alzaba contra ella. Y sin embargo, sabíamos que también el odio contra la bajeza desfigura la cara. También la ira contra la injusticia pone ronca la voz. Desgraciadamente, nosotros, que queríamos preparar el camino para la amabilidad no pudimos ser amables. Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos en que el hombre sea amigo del hombre, pensad en nosotros con indulgencia.
Bertolt Brecht (Alemania 1898-1956)

Tu risa

Publicat el per

Quítame el pan, si quieres,
quítame el aire, pero
no me quites tu risa.
No me quites la rosa,
la lanza que desgranas,
el agua que de pronto
estalla en tu alegría,
la repentina ola
de plata que te nace.
Mi lucha es dura y vuelvo
con los ojos cansados
a veces de haber visto
la tierra que no cambia,
pero al entrar tu risa
sube al cielo buscándome
y abre para mí todas
las puertas de la vida.
Amor mío, en la hora
más oscura desgrana
tu risa, y si de pronto
ves que mi sangre mancha
las piedras de la calle,
ríe, por que tu risa
será para mis manos
como una espada fresca.
Junto al mar en otoño,
tu risa debe alzar
su cascada de espuma,
y en primavera, amor,
quiero tu risa como
la flor que yo esperaba,
la flor azul, la rosa
de mi patria sonora.
Ríete de la noche,
del día, de la luna,
ríete de las calles
torcidas de la isla,
ríete de este torpe
muchacho que te quiere,
pero cuando yo abro
los ojos y los cierro,
cuando mis pasos van,
cuando vuelven mis pasos,
niégame el pan, el aire,
la luz, la primavera,
pero tu risa nunca
por que me moriría.

Pablo Neruda. 

Poema

Publicat el per
Hoy el día no me hizo mucho caso,
espero que el Sol me lance un rayo de armonía.
El mundo está estancado en un vacío.
Y a vista de ave mucho más cabe,
Todo se sabe, se pueden abrir puertas sin llaves.
He visto construir, he visto destruir,
El Sol es mi reloj,
me contento, te contemplo,
templo mi pulso y escribo lo que veo.
Y nunca abuso, sin querer sigo en vuestras vidas.
Por querer aprender, nada tengo que perder.
Describo vidas, verdades sin adornos,
tengo los ojos, la ventana y el tiempo.
Nuevo día aterriza, calma y prisa.
Llantos y sonrisas.
El pan de muchos, sueño de otros.
Suelo perder la cuenta,
de los que sueñan,
de los que sueñan su sueño, esperando ser alguien,
esperando que la cosa cambie,
esperando con dejar de ser alguien extraño.
Mientras otros,
profanan la cultura de antaño,
olvidan y hacen olvidar lo que somos,
dividen los rebaños.
El viento sopla, llevándose ilusiones rotas.
Descorazona ver al tipo de tu lado,
supura odio.
Las hienas usan corbatas caras,
esperan acechar.
Podemos ser víctimas o verdugos,
muertos o vivos.
Mientras, no esperemos,
estamos ahí,
la ventana por la puerta,
para salir y cambiar el mundo
es cuestión de tiempo.

A.Salavert


Arenga

Publicat el per
Dime qué vas a hacer tú por la revolución, dime, ¿¡qué solución!? Dímelo, por qué tienes el culo pegado al sillón si por la televisión no se vota, por eso dime cuanto tiempo piensas esperar para apagarla y levantarte por encontrar la solución, mucha teoría y muy poca razón. Tu única revolución hasta ahora ha sido la abstracción. Por la cabeza empieza la revolución despertando tu conciencia y abriendo el corazón. Históricos intentos fallidos, infértiles lamentos…¡Ilusión! La revolución es una actitud y no es abstracta, yace en la pequeña acción, por lo tanto: esencial tu contribución.

El discurso de ellos: que esto nunca va a acabar, que para qué luchar. De esta manera te culpas más, deja atrás tu indiferencia y tu inconsciencia, que solo son semillas del mal. Dices que la intención de uno solo no cuenta; que la misión es imposible… recuerda: la unión hace la fuerza, saldrán las cuentas. Siempre esperando, no puede haber mas demora, el tiempo es ahora. Despertemos. Toma partido, partido hasta ganar, acaba con la comodidad de tu entorno y vamos a continuar, no dejemos pasar ni una más. Pero, que esto sea diferente a otras veces. Dando ejemplo para el futuro, pero, sin tener que arrepentirnos de nada, ni que nos tengan que reprochar nada.

Este camino es duro y costoso. Actuaremos emprendiendo acciones ideológicas más inteligentes, con una visión más moderna, que sume y no reste, mediante la vía pacífica, que sea el pensamiento crítico lo que cree y no destruya, con una linea respetuosa, sincera, artística, musical, amable y sobretodo que este en contra del fascismo, que sea libertaria y sobretodo culta. Emprendamos el camino, y pronto, el mundo no espera.


A.Salavert, 20/02/11

Conte: Has tornat al teu volgut poble

Publicat el per
Has tornat al teu volgut poble
Mira-ho, al fons, el teu volgut poble, el rècord t’embolica, les emocions t’ofeguen, el silenci nostàlgic t’invadix, els teus pobres ulls brillen amb força, enrere has deixat la ciutat, el soroll, els cotxes, la rutina incessant, has aconseguit separar-te de tot açó. Ols el fum de la llenya de les ximeneres, mires el corral on t’assentaves a descansar després de les caminades, els avis encara romandren en l’encreuament, com guardant al poble, són els sentinelles del teu volgut poble. Cada vegada que tornes, regresses a la infància, a les vesprades quan jugaves a la xopera, on feieu cabanyes, les bicicletes, la roba mullada. Baixes del cotxe, penses lentament, vares deixar molts dies ací, però molt mes són el que falten per arribar, camines sense pressa, ho necessites… Continues pensant en aquells dies amb els amics, sents com l’aire pur del teu poble no ha canviat, et fixes en el bon dia que fa avui, ací has viscut moltes coses, has conegut moltes coses, arribes al camí que et porta al molí, on solies anar amb el teu avi, els teus ulls banyats, són llàgrimes melancòliques, però, al mateix temps romandres feliç, tens vergonya que vegen la teua emoció, entres en el camí de la font del molí, les pruneres també están en flor, i els arbustos amb les seves floretes blanques endolcixen el camí i el teu moment. Arribes a la font, beus aigua qual rutina històrica i t’assentes en la pedra gegant, eixa que des de sempre t’has preguntat com ha acabat ací. Per moments creus sentir la cançó ‘Que tinguem sort’. Recordes quan i com la cantàveu tots junts, amb la guitarra, tots a una veu i plens d’emocions, de sons i esperances. Tanques els ulls, una llàgrima solitària solca la teua cara… De sobte, reps un fort colp al cap, caus d’esquena sobre el verd de l’herba, ara és el dolor el que et fa vertiginosament canviar el sentit de la teua emoció, el colp t’impedix obrir els ulls per segons, sents dalt com passen els cotxes, com un pardal et distrau amb el seu cant, creus que no pot ser real, com et pot haver passat açò? Com és així la casualitat?, obris els ulls, veus que el que ha caigut ha sigut una estaca gegant, de fusta, que estava mal deixada, i amb ella posarien l’esbossa telefònica d’una vegada en el teu volgut poble, et facis preguntes que mai resoldràs. Però, el teu moment d’emoció i el teu poble ningú, mai, t’ho llevara, excepte la mort que està en la teua senyera. Tot és així a la fi.
Adrián Salavert López

Conte: Has tornat al teu volgut poble

Publicat el per
Has tornat al teu volgut poble
Mira-ho, al fons, el teu volgut poble, el rècord t’embolica, les emocions t’ofeguen, el silenci nostàlgic t’invadix, els teus pobres ulls brillen amb força, enrere has deixat la ciutat, el soroll, els cotxes, la rutina incessant, has aconseguit separar-te de tot açó. Ols el fum de la llenya de les ximeneres, mires el corral on t’assentaves a descansar després de les caminades, els avis encara romandren en l’encreuament, com guardant al poble, són els sentinelles del teu volgut poble. Cada vegada que tornes, regresses a la infància, a les vesprades quan jugaves a la xopera, on feieu cabanyes, les bicicletes, la roba mullada. Baixes del cotxe, penses lentament, vares deixar molts dies ací, però molt mes són el que falten per arribar, camines sense pressa, ho necessites… Continues pensant en aquells dies amb els amics, sents com l’aire pur del teu poble no ha canviat, et fixes en el bon dia que fa avui, ací has viscut moltes coses, has conegut moltes coses, arribes al camí que et porta al molí, on solies anar amb el teu avi, els teus ulls banyats, són llàgrimes melancòliques, però, al mateix temps romandres feliç, tens vergonya que vegen la teua emoció, entres en el camí de la font del molí, les pruneres també están en flor, i els arbustos amb les seves floretes blanques endolcixen el camí i el teu moment. Arribes a la font, beus aigua qual rutina històrica i t’assentes en la pedra gegant, eixa que des de sempre t’has preguntat com ha acabat ací. Per moments creus sentir la cançó ‘Que tinguem sort’. Recordes quan i com la cantàveu tots junts, amb la guitarra, tots a una veu i plens d’emocions, de sons i esperances. Tanques els ulls, una llàgrima solitària solca la teua cara… De sobte, reps un fort colp al cap, caus d’esquena sobre el verd de l’herba, ara és el dolor el que et fa vertiginosament canviar el sentit de la teua emoció, el colp t’impedix obrir els ulls per segons, sents dalt com passen els cotxes, com un pardal et distrau amb el seu cant, creus que no pot ser real, com et pot haver passat açò? Com és així la casualitat?, obris els ulls, veus que el que ha caigut ha sigut una estaca gegant, de fusta, que estava mal deixada, i amb ella posarien l’esbossa telefònica d’una vegada en el teu volgut poble, et facis preguntes que mai resoldràs. Però, el teu moment d’emoció i el teu poble ningú, mai, t’ho llevara, excepte la mort que està en la teua senyera. Tot és així a la fi.
Adrián Salavert López