Abril y república

Es 14 de abril de 2012, a estas horas en las que publico esto, hace 81 años ya se habia declarado la II República Española. Madrid salía a la calle, Barcelona y Valencia también, y el resto de ciudades no fueron menos. La rabia contenida tras décadas de lucha se convirtió en alegría y en esperanza; se comenzó a imaginar una España moderna que dejase atrás tiempos oscuros donde los de siempre estaban donde siempre y la mayoria dependia de una minoria, y ser, por fin, una sociedad avanzada o simplemente democrática de verdad. Una España que de la mano de valientes políticos hacían realidad una democracia, una democracia que habia estado ausente durante toda su historia. Una democracia que traía igualdad, que traía reformas para solucionar conflictos que durante décadas habian mermado a España y una democracia que elevase a su pueblo a la categoría de ciudadanos. El devenir de estos años es más que sabido.

Sonreídme, que voy
a donde estáis vosotros los de siempre,
los que cubrís de espigas y racimos la boca del que nos escupe,
los que conmigo en surcos, andamios, fraguas, hornos,
os arrancáis la corona del sudor a diario.

                                        Sonreídme (M.Hernández)

Vivimos en una democracia que se va degradando, pero fue una democracia que costó mucho tras aquella dictadura que nubló todo. Ahora tenemos la obligación de mejorarla, de empujarla por y para los ciudadanos. Vamos perdiendo valores y unos principios políticos que fueron la base de aquel sistema valiente. Continuamos aquí, allá donde vayamos nos encontraremos los nietos, los hijos, los hermanos… de aquellos de los que nunca se volvió a saber, de aquellos que alegres salían a la calle, de aquellos que valientes gritaban: Viva la República!, de aquellos que escondian libros para no ser tachados de ‘rojos’, de aquellos que hacian callar a su hijo, de aquellos que ocultaron su lengua propia, de aquellos que sufrieron el más doloroso castigo por estar entre los que defendían una España democrática, una España republicana. Que hay ahora de todo esto? Hemos de recuperar unos valores básicos de sociedad, unos valores como tolerancia, respeto, cultura, diversidad, igualdad, libertad… no nos cansamos de luchar por estos y por más valores que fueron hechos realidad aquel período breve de España. La hoja de ruta la sabemos, la lucha es hoy como lo fue ayer y como lo será mañana, nuestros principios revisables en todo momento y nuestro camino no es otro que empujar la historia. Llegará el día, pero mientras vamos haciendo, en cada momento, cada día. 
Aquella fuerza es hoy recordada por millones de personas en toda España. Soy uno más de tantos que hoy, al ver 14 de abril en el calendario ha sonreido y ha recordado a los que no están y ha arengado a los suyos para seguir estando.
Adelante, seguimos aquí, otro abril, otro 14. 
A.Salavert

Abril a Arcos

El teu, el seu,
el vostre, el nostre.
Continua sent el mateix.
El nostre poble que no cau.
Les mateixes muntanyes que us miraven,
les mateixes nits fredes,
el mateix capvespre que compatireu,
el mateix riu on us mullàveu,
la mateixa pedra gran,
i el mateix sol creador.

Cau la nit… demà el trenc d’alba serà com hui i tornarà a caure la nit.
Aprenc d’allò i d’açò i el crit del nen em fa eixir al carrer.

Abril

Apartem els núvols
que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d’equivocar-nos.
Llach

Voluntat de camí

Respira, manté l’ànima neta cada dia. 

Després de cada desfeta fes el possible per trobar-te amb ella, de nou.
Volem ser, volem estar; hem de fer, hem de caminar.
Fer camí cada dia i fer món cada segon. 
No ens aturem davant de cap (ni de res). Volem arribar i anem a fer-ho.
Si creus saber ben bé el teu camí, no hi dubtes, avança.
Ens aixequem després de la caiguda i reprenem la marxa.
Això és voluntat de camí, vuire i lluitar.
Vida i lluita i amb tu. 
A.Salavert
…certament, no hi ha res que s’oposi
ni al gest ni al pas d’aquell que té una clara,
decidida i tenaç voluntat de camí.
M. M. i P.

Sovint, quan rellegeixo

Sovint, quan rellegeixo els meus poemes,
penso que, ben mirat, allò que he escrit
no ha pas modificat el ritme de les coses.
És en va que voldria que aquells versos
servessin la duresa de quan els vaig escriure.
Aleshores, em dic, jo era un altre i lliurava
combat contra cent monstres.
Fins i tot sóc capaç d’escriure-ho de manera
que convenci la gent.

Però sé que no és cert, que aquells poemes foren
escrits poc més o menys com aquest, i que tot
allò que hi descobreixo, neguitós i en silenci,
són els racons que encara no he esbaldit,
car, certament, no hi ha res que s’oposi
ni al gest ni al pas d’aquell que té una clara,
decidida i tenaç voluntat de camí.


Martí i Pol

En memoria

Hay personas que llegan a encarnar la verdadera superación del hombre y una elevada resistencia ante las adversidades más crueles que la vida crea.

Fue una persona con mirada limpia y con voluntad de camino sutil, se ha ido. Era como nosotros, uno más y jamás llegaria a merecer semejante mal con el que se ha ido. Representa la resistencia pura, la resistencia de la persona elevada a la máxima exponencia, nos deja muchas cosas, y sin recurrir a banales tópicos, nos deja la resistencia necesario  de la persona necesaria ante cada adeversidad, nos deja la no-resignación ante lo que nos perturba, nos deja la generación de calma ante la tormenta que sucumbe.

Todos somos conscientes de lo que supone su ausencia, y la influencia, menor o mayor, por nuestras vidas y en este territorio mundano. No hemos de dejar de fijarnos en su figura y, jamás, pues estaremos cometiendo un error imperdonable, volver a detenernos, a quejarnos y a malhumorarnos ante frentes que realmente no son, sino pasos necesarios, pasos que hay que acometer sin mayor complicación o directamente, pararnos a pensar, para actuar, en  que personas anteriores a nosotros los han llevado a cabo.

Es por eso por lo que hoy y el resto de nuestros días no faltará la presencia en nuestra memoria de nuestro compañero, de nuestro vecino, de nuestro amigo, de nuestro hermano: M.A.
Era uno de los nuestros. Siempre con nosotros.

A.Salavert

Març

Volem ser per fer,
fem per caminar,
volem fer. Endavant.


Idees en accions, 
ser i estar,
i seran idees ahi.
a.S

Contra bords i lladres

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

(El meu poble i jo, Raimon)

Parlem de primavera valenciana, i parlem d’una reacció que arriba tard, una reacció que ha mostrat el que s’esta vivint ací, el que es viu durant més d’una decada a la nostra terra; i no és altra cosa que un desgast provocat a mans d’uns que ben bé saben el que han de fer, per a ells i per als seus. Enfront un poble amansat, un poble que religiosament escolta, un poble assegut, un poble que calla, un poble que atorga, un poble que s’ha deixat destruir… Res d’això! Som un poble que resisteix, un poble que es nega a perdre la seua condició de poble, un poble que és poble quan cal i així ho demostra, un poble que no s’avergonyeix, un poble que ha decidit caminar… malgrat la boira, un poble suportat per altres pobles, un poble que renaix cada dia, un poble que mira orgullós als seus fills i un poble que sap ben bé (com els altres) que mai s’aturaran davant l’adversitat.

I es que, duem la força de tots aquells que ens mirarian orgullosos, que es posarien al nostre costat en el carrer o ens cridarien per saber com ha anat. Tot açó a molta gent molesta, bona senyal és.

Cal ser-hi,
llegim velles batalles,
vivim noves batalles,
cal estar-hi.


Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

(Ells son aquí, Lluís Llach)

A.Salavert

Primavera Valenciana

Recibo una llamada de un compañero. Me cuenta lo que ha sentido hoy, en Valencia, en nuestra ciudad. Estáte atento.
La policía indiscriminadamente pegando a los estudiantes en San Agustín, la llamada ha sido una recreación de un campo de batalla, la policía no ha dejado títere con cabeza y ha cargado contra niños, estudiantes de la ESO, jóvenes y adultos, hasta fotografos!
Es curioso, en medio de una escalada de recortes, una ola neoliberal y un aumento continuo de la conflictividad social y laboral se repiten escenas; escenas que no hace mucho se vivieron y nunca cesarán de suceder; tampoco cesará la lucha conjunta, la mano tendida y el grito de protesta.
Están ahí y nos están rodeando, es 20 de febrero y el mundo no espera, la resistencia no solo es salir a la calle, y les ganaremos no solo en las ganas de gritar, para cambiar esto, hay que llegar, llegar y llegar.
Estamos ante una Primavera Valenciana? un resurgir del pueblo valenciano?
Tomamos conciencia con cada palabra, con cada imagen y con cada recuerdo.
http://www.rtve.es/noticias/20120220/delegada-del-gobierno-valenciano-niega-hubiera-represion-protesta-estudiantil/499609.shtml
Las cámaras municipales en este momento no funcionan (18:34 p.m.)
http://camaras.valencia.es/trafico/itinerarios/grupo.asp?It=&accusuario=&idgrupo=163

#PrimaveraValenciana #PSánchezDimissió  #IESLluísVives #Fabradimissió #València

Ens mantindrem fidels, aquest malson no és l’únic.

Ens trobaran i continuarem dempeus.
La nostra solidaritat amb els alumnes del Lluís Vives i tots aquells que hui s’han aixecat.
A.Salavert

I amb el somriure, la revolta

M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.

I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.

Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.

I avui navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.

Música: Lluís Llach/Lletra: Martí i Pol

Sempre.

Per a tu i per a nosaltres.

Gátova

Cipriano Esteve Martínez.

Nom d’un alcalde que va tindre aquest municipi del País Valencià del nord de la comarca del Camp de Túria.

Cipriano va ser afusellat el 1939. 
73 anys després la seua filla gran té 87 anys i ha pogut complir el somni d’enterrar a son pare que mataren quan ella en tenia 15 anys. Aquest homenatge arriba tard, és clar.
Aquest homenatge i els veniders no sols recuperen la dignitat, en aquest cas del alcalde republicà afusellat, sino també la dignitat del corresponent poble i la dignitat del País.
En falten més, continuem ací i no estem disposats a que la foscor d’aquests temps i d’aquells temps ens facen aturar-nos, ni molt menys anar enrere.

Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
V.A.E.