I que visca

image

I son les lluitadores. Que visquen infinitament.
Cada acció, cada mobilització, cada informació, cada avanç, cada consciència, cada dia.
Que és el que ha estat, la lluita feminista organitzada, conscient i valenta.
Solidaritat per començar, suport per continuar, que som elles, cadascuna de les persones que han estat; en cada plaça, cada carrer. Desvetllant voluntats fosques, retirant màscares arcaiques, desmobilitzant els seus interessos.

I així, confirmem que ‘la lluita ens dóna el que el poder ens pren’, i així a cada lluita, a cada barri, en cada racó i en cada poble on calga la marxa indestriable, la passa valenta i la mà de la companya; per estirar i estirar el seu fosc món i seguir sent col·lectiu per construir el nostre món.

CONTRAREFORMA DE L’AVORTAMENT RETIRADA, ARA: AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT.

VISCA LA LLUITA FEMINISTA,
LA LLUITA CONTINUA.

VII

Hoy en Chile se reafirma en la condición de pueblo al recordar a uno de sus hijos que lo dieron todo.

Allende lo mataron, y no hicieron más que perpetuarlo en la memoria de toda una tierra que, de norte a sur le recuerda y hace de su persona, el camino a forjar.

Fue el juramento de memoria. Chile no ha dejado de salir a la calle para recordarlo, que hacerlo presente es hoy, que el luto es hoy, y tenerlo entre nosotros, cada día.

A la lista de los invisibles, los humildes, los desaparecidos, los asesinados, los pobres, los TODO; se une el compañero Allende, como uno más, uno entre tantos; que cantaron, callaron, gritaron, tensaron.

Chile, como laboratorio pionero del neoliberalismo, como núcleo memorístico del empoderamiento popular, como ejemplo de emancipación.

Toca ahora, defender la alegría, defender a nuestra compañero lejano, apoyarse en la compañera combativa, unirse al grito y extender la mano; que no fue en vano ningún puño en alto en cualquier parte del mundo.

Viviremos y venceremos.
Compañero Allende, presente!
Presente cada asesinado, cada reprimido, cada desaparecido.
Un saludo fraternal, que ganaremos.
Anticapitalistas, antifascistas, antiimperialistas.

a.s.

___

Hoy 11 de septiembre, mi patria esta de

duelo, hoy mataron a traición al padre de los
obreros.

Con bombas, balas y metrallas, acallaron el
dolor, la pena y el sentimiento del pueblo
trabajador.

Cuanta pena y amargura, sintió la clase
obrera, al no estar con el en esta su hora
postrera.

Hombres, mujeres y niños, siempre lo
recordaran, y el nombre de salvador jamas lo
olvidaran.

Y hoy solo a dios le pido, que algún día mi
país, vuelva a la libertad, y llegar hasta tu
tumba y decirte compañero ALLENDE
descansa en paz…..

Prosperina Cruz Sánchez. “Abuelita Popa”
Peumo, Sexta Región.

Martes 11 de septiembre de 1973″

VI

Des de la distància,
arriba la Diada de l’11 de setembre de 2014, arriba la #V. Des de Catalunya amb destinació: resta del món.
Aquest Principat de Catalunya, aquests Països Catalans que anem fent. Indestriable el context salvatge, impossible no atendre l’aleteig del que durant dies, durant barris, durant anys, durant pobles, durant segles, durant vides ha tensat el més absolut dels poders.
Cultura, memòria, consciència, creació, múscul, referència. Arriba així, el 2014-1707 a Barcelona, com no, i si més no. 10 de setembre. Acte de Som Països Catalans, perquè on hi ha resistència hi ha tot. Resistència que vertebra, que es (re)crea a cada gest, acció, llibre, cançó, conversació, marxa; gest humil o gest excepcional. Que no pas soberbi.
Ràdio Terra; i que comença, mitjà de comunicació que unirà els Països Catalans, gest de contrapoder, referència i exemple. Serà l’11. Per ser-ho fins el final, i el més important, ser-ho durant el trajecte. Un entre tants.

Escòcia, i que votarà. Maneres de fer i de ser diferent les que ha adoptat el govern de l’actual Regne Unit. I que cal adonar-se, comença desmembració de les fronteres actuals en Europa, i com no, seran per canviar-ho tot, per no trair el pas, ni el pes. Pes i pas; el nostre pes com a persones, el nostre pas que ho pot i ho vol TOT. D’anticapitalisme parlem, de voluntat de camí, de nuclis i de poders, de sobiranies, i de gent, de poble, de barri. D’assemblees i de participació, d’autosuficiència i alimentària, i energètica, d’autonomia i sexual, d’independència i social, i cultural. Hem començat a desacostumar-nos, la por ja no és por, que l’hem perduda.
I serà el Principat, que també votarà, que serà el 9-N que es dirà Desobediència per poder ser-ho, per confirmar, per deslligar-se de l’estat espanyol; corcat, mediocre, prepotent; caràcter que no és ni està a la resta de pobles sotmesos; i és Andaluzia, i és Galiza, i és Castella, i és Euskal Herria, i és Asturies, i és… I és…
I votarem el 9, i el 10, i l’11
i el 12…

Moviments socials, mouran. Que la unitat popular no es diu en va, que ens calem, que ens estimem. Contrapoder i valentia, que tenim el pes i anem a pel pas. I des de la distància i la proximitat: Amar es combatir.

Chile, La Serena, 9-10-2014

a.s.

Poema urgent

Poema urgent cap a tu,

ens separa la voluntat que mai va cessar.

Vam tornar a riure, això sí, amb el temps;

temps que cridà a la vida alhora.

 

Mal dia aquell,

saltàrem sèquies com àgils gats,

creuàrem rius i no hi havien pedres per fer-ho.

comptes pendents, i contes per reescriure.

 

Contes? no pas de fades ni cavallers.

I és ara quan m’atrevisc a escriure’t;

veure’t enfront i a la fi del dia,

trobar-te pel carrer que mai vam recòrrer.

 

Cau el dia malencònic, i la nit ja hi era,

la nit llarga, el temps que no passava;

i sí, i sí que passà, i passava, mil dies fins i tot.

I si demà serà?

 

Ara que sóc capaç de refer pensaments,

ara que sóc capaç de recordar-nos,

no voldria parlar de ximpleries perpretades

ni de l’absurditat més banal comesa.

 

Ni les mans sàvies, ni els ulls mullats, ni el cos suau,

ni el braç conjunt, ni el nas dolç, ni el melic cridaner.

És el dia que serà, i junts a la foscor, podrem ser;

de nou, a trenc d’alba.

a.s.

V

Obrir la finestra i veure de lluny la muntanya, no pas cridanera; és la muntanya de les antenes.
Obrir la finestra i veure de prop flors i terra, no pas interessants; són al voltant de l’aparcament d’autos.

Obrir la finestra i saber que és un nou dia a Chile, a Amèrica del Sud, que no sabem què passarà hui. Un ‘buen día, estén bien’ ens calfa a l’eixir de casa. A pas lleuger, gens ràpid, il·luminats per voreres per acabar, jardins silvestres i el so continu de l’oceà monumental. Sabem que el dia de hui és únic, no som aprop de la nostra gent, fins que el jolgori de la ciutat ens inunda, és aquest moment quan comencem a saber que som d’acá des de fa molt; que no fou en va còrrer i còrrer per arribar ací, que no fou en va cantar per ser-hi, que cada dia és un nou ball, un nou cant, un nou himne a la vida.
La Serena sota els nostres peus, la gent parla de mineria, de la sequera, dels terratrèmols que no venen, del fred del matí o dels Pacos que últimament están molt ‘culiaos’. Al fons, si t’aguaites a la platja, veus Coquimbo, el seu turó vestit per carrers populars, a dalt La Cruz del Tercer Milenio, a baix el port pirata que fou processant el peix per a la Regió. El Faro Monumental, roig i blanc, els Parcs Naturals es deixen veure, de lluny; les muntanyes ens recorden que ahir va nevar, el sol il·lumina fort a partir del migdia, els cotxes són formigues i milers fins la nit; per la nit diuen, millor no entrar a determinats carrers, que entre ‘pungas’ i ‘flighters’ eixiriem nuets; hui quedem en Los Bomberos que anem a veure un concert de Rock al Barrio Inglés, a la Duna; demà serem arreu, que un nou dia serà, estarem a dalt de carrer, i abaixant drames florirà el camí de la vida; camí xilè de la vida, el temps i el pas. Que passa el temps, i passa, i passa.

‘A camí llarg, passa curta’ m’ensenyaren i (re)ensenyaren.

image

a.s.

IV

En Chile la bandera no solo está en las grandes plazas o en los edificios elegantes, que también.
En Chile la bandera es la continuación del brazo humilde, del cuerpo trabajador y de las fuerzas vivas, del pueblo, que lo son. Así, orgullosos de lo que supone ser pueblo chileno, resistente, encorajado, que si se derrumba, ellos mismos lo reconstruyen; que en cada esquina, en cada sombra, en cada montón, una bandera se iza y es la de Chile, una vértebra más en la América, que la es.
Porque pueden, lo sienten;
si más no, libertad y recononocimiento horizontal para los pueblos originarios, que lo son.
Y cada propia bandera en pie.

image

a.s.

III

image

Dies que foren exemple,
popular i treballador, el país sencer de Chile.
Anys de teixit a pas de la Història,
valentia popular i assolir poder.
Cançons pendents i discursos per escriure,
comptes pendents i blocatge grupuscular.
Internacional impacte,
interna resistència, i dura, encara.
I sonaven, i es sentien, i s’escoltaven; les veus de les forces vives del poble.
Vius i humils, xicotets i no temeraris,
Història per fer, Chile i salut.

Unitat Popular i govern,
cultura i docència, consciènca i memòria, combativitat i agitació, de les ments, de les gents, de les metes.

a.s.

II

Caminamos Coquimbo, crecimos con el atardecer desde el Faro Monumental de La Serena, que fuimos pastores en Pisco Elqui, que descubrimos lo que qué es vivir con mochileros cargados de vida, y música. Que palpamos América del Sur en cada calle, que el Sur nos espera, y Valdivia, y Valparaíso y Viña del Mar, y Temuco, que el Norte también, San Pedro de Atacama, Arica, Iquique, que nuestro sueño está en conocer a una comunidad Mapuche, verdaderos anticapitalistas que resisten, y resisten.
Cada día, experiencia increíble.
Rica gente sonriente, humilde vida plena, y nos espera Chile entera, desde La Serena, región de Coquimbo, la cuarta de Chile, desde el país donde Jara, Neruda, Parra (Violeta y Nicanor), Mistral, y tantas chilenas y tantos chilenos aislados por los monumentales Andes han creído en en su tierra, en sus palabras, y que creen, y crecen y cuecen victorias diarias; vivir, respirar, reír, conocer, caminar, observar, entender.

Que seguiremos, creceremos, seremos, estaremos, viviremos, y así venceremos.
Desde América del Sur con amor.

‘Que el nostre nord és el sud’

a.s.

image

I

A per ells sempre.
Que l’enyorança faça avançar,
no et trobaré mai més,
no t’oblidaré, t’escriuré, et pensaré, et parlaré,
i respondràs.
Emoció a flor de pell,
marxares i era prompte,
vas caure i no era l’hora,
i vas, i vas.

Acá estamos con nuestra gente que los corazones nos han abierto, que naufragamos en la memoria para encontrarnos en el paso del tiempo, que son los ausentes nuestra implacable voluntad de camino, que ganaremos hoy día porque el mañana nos será si continuas siendo, que distancia con los que hoy día son no es distancia, que cada mirada borrosa y cada palabra lejana me une, que pueblo y camino vertebran mi paso por esta tierra, disfrutamos con lindas minas y aprendemos con hermosas experiencias, escrito está que avanzamos para no dejar de ser quien somos, que para ser, somos guerreros, que para estar, somos compañeros, que para vivir, somos Che (gente) en la Mapu (tierra) y a por ellos iremos, a por los Winkas (invasores) que usuran y supuran los corazones y las vidas de los muchos que tienen poco, de los muchos alegres y resistentes, de los humildes y de los buenos, trabajadores, caminantes, estudiantes, personas.

I a per ells sempre.
Que el jurament de memòria no és en va.

image

a.s.
La Compañia Alta, La Serena, Chile, América del Sur

Justament

Mentre el poeta escriu: ‘Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos’. València, juliol, any 2014.

És silenci, el cel roman farcit i, no de cap núvol. Plene el carrer amb pensaments. Faria un epíleg, un pròleg i un aforisme. De cada paraula deguda, i de cada vers que serà. Un somriure innat i mai previst. Un buf, aire fresc. Justament, un pensament; tan sols un. Interrogants llençats a distància. Viatge previst i tot un somni per (pre)veure. Un tu, un zuk ere.

image

a.s.

Vella escolta

Vella escolta,
d’aquella mar profunda i propera,
d’aquelles gotes que ja no cauen,
per sorpresa i amb emoció.

De tindre allò just i quan tot és just,
trau el mànec d’allò fosc,
moviment de fulles que segueixen inèrcia,
moment de tu, moment que hi serà.

En la mar profunda.