A força de nits
envejo el nou dia,
malgrat els botxins
de raons i de vides.
no oblideu cap nom:
caldrà fer memòria
per no repetir
el pas d’una història.
Fragment de la cançó A força de nits (Lluís Llach)
A força de nits
Arxiu de la categoria: Uncategorized
¿Hacia dónde nos dirigimos?
Miras esa veleta, es discreta y callada, observas que por ella han pasado años, meses y días; días de lluvia, de sol, de nieve, de granizo, de viento, de calor, de frío y te das cuenta que todo ello lo ha traído el tiempo. El paso del tiempo, dicen unos que el tiempo todo lo arregla, otros que el tiempo hace progresar, mejorar y crecer, también unos cuantos viven esperando a que pase algo, cuando se dan cuenta, lo único que les ha pasado ha sido la vida… Incluso aquel que dice no tener nada sí tiene, tiene el tiempo.
El tiempo lo borra todo y no borra nada, el paso del tiempo mata sueños como diría Paulo Coelho, dijo Mario Benedetti que el tiempo es relativo pues cinco minutos bastan para soñar toda una vida. Chaplin dijo una vez que el tiempo es el mejor autor, siempre encuentra finales perfectos, Cervantes nos lo dejo claro: ‘confía en el tiempo, que suele dar dulces salidas a muchas amargas dificultades’, un viejo refrán nos indica siempre que el tiempo es oro; pues nada más lejos de la realidad el tiempo lo es todo. Marca nuestro camino, el camino exacto o inexacto, pero, nos marca el rumbo hacia el que nos dirigimos, nos hace llegar a nuestra meta si durante el camino hemos sido perseverantes y virtuosos, o incluso nos aparta del camino, nos echa, nos expulsa para tomar otros.
Vuelvo a observar esa veleta, mi veleta, la veleta de la casa de mi querido pueblo, me informa si el viento viene del norte, del sur, del este o del oeste; me doy cuenta que no me indica hacia dónde me dirijo, hacia donde me muevo, pues eso solo lo sabe el tiempo, el futuro, lo que está por llegar, lo único que se es que estoy en el camino, y yo tengo entre mis manos mi futuro. No hay nada más bonito que el camino de la vida.
A.Salavert
Poema al NO
No a la tristeza.
No al dolor.
No a la pereza.
No a la usura.
No a la envidia.
No a la incultura.
No a la violencia.
No a la injusticia.
No a la guerra.
Sí a la paz.
Sí a la alegría.
Sí a la amistad.
No to Racism
La lluita contra el racisme ha de ser un acte reflex.No podem baixar mai la guàrdia. Podem inclós caure en la tentació, en aquesta malaltia que es diu: racisme. Cal començar per donar exemple i parar atenció a les paraules que s’usen. Les paraules són perilloses. Algunes s’usen per ferir i humiliar, per alimentar la desconfiança i fins i tot l’odi. Altres es despullen del seu sentit profund i alimenten intencions jeràrquiques i discriminatòries. Altres són belles i felices. Cal renunciar a les idees preconcebudes, a algunes dites i proverbis que van en el sentit de la generalització i, per tant, del racisme. Hauràs d’eliminar del teu vocabulari les expressions que arrosseguen idees falses i pernicioses. La lluita contra el racisme comença amb el treball sobre la llengua. Aquesta lluita també necessita la voluntat, la perseverança i la imaginació. Ja no n’hi ha prou d’indignar-se amb un discurs o un comportament racista. Cal actuar, no deixar passar cap desviació de caràcter racista. No dir-se mai “no passa res!”. Si deixem fer i dir, deixem que el racisme prospere i es desenvolupe fins i tot en persones que haurien pogut evitar caure en aquesta plaga. Si no reaccionem, si no actuem, tornem cap al racisme banal i arrogant. Tots tenim al nostre abast la capacitat de lluitar contra totes les formes de racisme. Baixa al carrer, i fixa’t que són tots diferents, la diversitat és bonica. És una sort per a la humanitat. Tots venim d’horitzons diferents, La barreja és un enriquiment. Qualsevols vida és única, mereixen el mateix respecte i ningú té dret a humiliar una altra persona. Tothom té dret la seua dignitat i cadascú el deure de respectar a l’altre, així farem un homenatge a la vida. D’aquesta manera, amb aqesta manera de viure ens estem respectant a nosaltres mateixos.
Adaptació de la conclusió del Racisme explicat a la meva filla, Tahar Ben Jelloun
Manuel Baixauli -manifest-
Em vaig a permetre el luxe de pujar hui un manifest personal de l’escriptor valencià Manuel Baixauli
Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes… La llista és llarga, no cap ací. En conéixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte t’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em va fer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic. Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler va guanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat. No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen. En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre dies dictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes. Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà. Manuel Baixauli. |
25 d’abril tot el dia
Cantarem la vida. Raimon
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l’esperança,
sí, pujarem al camp de l’esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure
lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
Recordem Almansa, ara més que mai, quan el mal ve d’Almansa…
M’aclame a tu
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
Vicent Andrés Estellés
Itaca te brindó tan hermoso viaje
CONSTANTINO CAVAFIS
(1863-1933)
ITACA
Cuando emprendas tu viaje a Itaca
pide que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de experiencias.
no temas a los lestrigones ni a los cíclopes,
ni al colérico posidón,
seres tales jamás hallarás en tu camino,
si tu pensar es elevado, si selecta
es la emoción que toca tu espíritu y tu cuerpo.
Ni a los lestrigones ni a los cíclopes
ni al salvaje Posidón encontrarás,
si no lo llevas dentro de tu alma,
si no los yergue tu alma ante tí.
pide que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de experiencias.
no temas a los lestrigones ni a los cíclopes,
ni al colérico posidón,
seres tales jamás hallarás en tu camino,
si tu pensar es elevado, si selecta
es la emoción que toca tu espíritu y tu cuerpo.
Ni a los lestrigones ni a los cíclopes
ni al salvaje Posidón encontrarás,
si no lo llevas dentro de tu alma,
si no los yergue tu alma ante tí.
Pide que el camino sea largo.
Que sean muchas las mañanas de verano
en que llegues -¡con qué placer y alegría!-
a puertos antes nunca vistos.
Detente en los emporios de Fenicia
y hazte con hermosas mercancías,
nacar y coral, ámbar y ébano
y toda suerte de perfumes voluptuosos,
cuantos más abundantes perfumes voluptuosos puedas.
Ve a muchas ciudades egipcias
a aprender de sus sabios.
Que sean muchas las mañanas de verano
en que llegues -¡con qué placer y alegría!-
a puertos antes nunca vistos.
Detente en los emporios de Fenicia
y hazte con hermosas mercancías,
nacar y coral, ámbar y ébano
y toda suerte de perfumes voluptuosos,
cuantos más abundantes perfumes voluptuosos puedas.
Ve a muchas ciudades egipcias
a aprender de sus sabios.
Ten siempre a Itaca en tu pensamiento.
Tu llegada allí es tu destino.
Mas no apresures nunca el viaje.
mejor que dure muchos años
y atracar, viejo ya, en la isla,
enriquecido de cuanto ganaste en el camino
sin aguardar a que Itaca te enriquezca.
Tu llegada allí es tu destino.
Mas no apresures nunca el viaje.
mejor que dure muchos años
y atracar, viejo ya, en la isla,
enriquecido de cuanto ganaste en el camino
sin aguardar a que Itaca te enriquezca.
Itaca te brindó tan hermoso viaje.
Sin ella no habrías emprendido el camino.
Pero no tiene ya nada que darte.
Sin ella no habrías emprendido el camino.
Pero no tiene ya nada que darte.
Aunque la halles pobre, Itaca no te ha engañado.
Así, sabio como te has vuelto, con tanta experiencia,
entenderás ya qué significan las Itacas.
Así, sabio como te has vuelto, con tanta experiencia,
entenderás ya qué significan las Itacas.
Recordar el pasado para luchar por el futuro
14 de abril 2011
80 años han pasado de la Proclamación de la II República Española; lo que inició un nuevo tiempo, breve, escueto y con un final trágico que nos marcaría hasta nuestros días.
80 años después seguimos recordando lo que fue aquello. Y es que después de todo seguimos soñando, cada vez soñamos con más fuerza. Son ya 80 abriles, y 80 primaveras que han pasado desde que España se levantó una mañana Republicana. Alegría, dignidad, libertad, pueblo, igualdad, cambio, justicia, derechos… El pueblo se despertó de una pesadilla, y ahora nosotros admiramos y nos acordamos de quienes se van yendo, de los que ya no estan, de los que lucharon por nosotros; ustedes queridos/as abuelos/as pueden sentirse orgullosos/as, no nos arrebataron los sueños, seguimos aquí, el paso del tiempo no borrará aquel tiempo tan bonito, ni sus historias, ni sus batallas, ni su memoria por mucho que muchos se empeñen en que todo se desvanezca. Soñando y soñando nos encontramos; esa tricolor que hoy mi cuarto decora y que un día ondeó en lo más alto, en lo más bajo, en la trinchera y en la plaza del pueblo.
Hoy es catorce de Abril, todos los años en esta fecha toca tiempo para el homenaje, para homenajear a aquel pueblo soñador que libre y democráticamente eligió su destino y proclamó aquel sueño llamado República, sueño que fue derribado por el fascismo.
Y hoy más que nunca…
A.Salavert.
Lluís Llach: Què diran els déus?
Què diran els déus?
Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n’hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n’hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d’aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d’aquell que no té més demà que l’avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.
Lluís Llach
Momento
Camino a casa, busco la luna, no la veo, ella tampoco me ve a mi. No encuentro explicación, de pronto como el alba se encuentra con el rocio encuentro yo la luna, tan blanca, domina el cielo, inspiradora, fuerte, imponente, discreta… y es que no hay pasado sin ella. De igual modo que no hay futuro sin ti, así como el destino va y vuelve, te lleva y te deja, la luna permanece, observante y agresiva, cual leñador fijando su hacha, pero tambien serena, segura y sin hacer mal a nadie; vuelvo a casa con el objetivo cumplido. Y tú me esperas para el día siguiente. A.Salavert
Van saber aqests homes futurs?
Vosotros, que surgiréis del marasmo en el que nosotros nos hemos hundido, cuando habléis de vuestras debilidades, pensad también en los tiempos sombríos de los que os habéis escapado. Cambiábamos de país como de zapatos a través de las guerras de clases, y nos desesperábamos donde sólo había injusticia y nadie se alzaba contra ella. Y sin embargo, sabíamos que también el odio contra la bajeza desfigura la cara. También la ira contra la injusticia pone ronca la voz. Desgraciadamente, nosotros, que queríamos preparar el camino para la amabilidad no pudimos ser amables. Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos en que el hombre sea amigo del hombre, pensad en nosotros con indulgencia.
Bertolt Brecht (Alemania 1898-1956)
Bertolt Brecht (Alemania 1898-1956)
