Aire que s’aguaita endins del riu,
aigua que batega d’aquell record llunyà,
terra que envelleix el camí sencer,
foc ple que mulla tota esperança.
Del riu venim, i de l’aire viurem,
record que dóna vida, batecs minúsculs que sobrevolen,
camí per creuar, pedres que acompanyen,
esperança que roman, alberguem-les, que ens cal.
Per a la vida que aireja el riu, per a l’aire que encen les ànimes,
que donem colps per sobreviure, que recordem per ser,
creuarem territoris i ens afanyarem en veure les pedres,
esperançats romandrem lents, per albergar la llunyania del destí.
I quina hora és? Preguntem creuant el riu. Què bon aire per creuar-lo!
Que sobrevivint, enaltirem l’alegria, i encendrem la flama de cada vila,
que és la història d’un país, que som cada pedra disposada,
que arribarem, i no haurem arribat, que sabrem l’hora i no la d’arribada.
Nosaltres, les pedres, contra el foc, per l’aire,
en l’aigua del riu, pel camí del record i alhora de l’alegria,
que han estat, i que han sigut; i romandran les desesperances,
que és el camí el lloc per guanyar cada mirada, cada gest.
Mesclem persones que enriqueixen el riu, som cadascuna,
nosaltres, les de la pedra en el camí i la terra en la mà,
aires, i aigües, i focs, i terres, i camins, i pedres, i esperances;
totes alhora, l’hora, l’ona imparable que és l’esperança inesgotable.
a.s.
